Encara no hi ha comentaris

Produir llet ecològica a Galícia

Xan Pouliquen

Quins són els principals aspectes a tenir en compte per a una gestió rendible i els punts claus per no caure ofegat en costos que no sempre pot atrapar un preu per litre més elevat.

En aquest article l’autor ens presenta les dades de tres granges gallegues de llet ecològica al mateix temps que reflexiona sobre la dificultat de la reconversió, quins són els principals aspectes a tenir en compte per a una gestió rendible, i els punts claus per no caure ofegat en costos que no sempre pot atrapar un preu per litre més elevat.

1. Ingressos

El preu de la llet ecològica és significativament més alt a l’actualitat si prenem com a referència les pràctiques d’una empresa multinacional instal·lada a Galícia: ve a ser d’uns 4,8 cèntims d’euro per sobre del preu normal de la llet a la zona, durant la reconversió, per acabar a uns 9 cèntims d’euro per litre una vegada certificada la producció en ecològic. Malgrat això, la conversió a la producció ecològica pot arribar a significar una degradació de la qualitat, sobretot al començament, en nivells de greix i cèl·lules somàtiques, tot depenent —òbviament— del maneig inicial abans de la transició. Per tant, existeix el risc que en realitat els guanys no siguin exactament de 9 cèntims, sinó d’una mica menys.

Els diners per bestiar venut són una altra font d’ingressos. En termes de gestió, es tracta del balanç entre els animals que comprem, els que venem, i la variació de valor del ramat. Amb les dades que tenim actualment, veiem que aquests ingressos són similars en producció ecològica, als que obté una explotació tradicional no intensiva. Els animals, com que no van forçats, mantenen un nombre de lactacions elevat, sumat a uns índexs reproductius mitjans, permet una venda important sense necessitats de reposició altes ni compres externes.

La tercera font d’ingressos està composta, fonamentalment, per les subvencions. Quant a subvencions específiques de la producció ecològica, no tenim en l’actualitat dades, ja que el sistema d’ajudes a la producció ecològica que porta funcionant més de 10 anys a Europa, va començar a aplicar-se l’any 2001 a Galícia, però encara no s’ha fet efectiu cap pagament durant el 2003.

En conclusió, pel que fa als ingressos, depenent de la seva situació inicial, la producció ecològica significaria un increment al voltant de 9 cèntims per litre com a màxim, una vegada passat el període de transició.

2. Costos fixos

Entenem com a costos fixos totes aquelles que no estan relacionats directament al volum de la producció, tals com: seguretat social, inversions, assegurances, etc., sinó amb la producció total de l’explotació que, en general, disminuirà en ecològic. En l’àmbit tècnic, això no té perquè ocórrer, i ja s’ha demostrat la possibilitat de produir amb ramats de 9.000 litres/vaca. També es demostra en la pràctica que les explotacions ecològiques no tenen per què ser més o menys grans, i es donen casos d’explotacions molt petites i altres de molt grans.

Al llarg dels dos apartats següents veurem que la raó bàsica de la baixada de producció total radica en l’optimització econòmica de l’explotació, que aconsella una reducció de la intensificació. Això no té per què ser el cas de totes les explotacions, donat que depèn de la situació inicial: les explotacions amb poca intensificació (vaques de pocs litres, poca càrrega ramadera, pocs litres per superfície) no tenen per què baixar la producció total. No obstant això, aquest no és el cas de la major part de les explotacions gallegues.

Al tenir menys producció total, assistim a un increment dels costos fixos, per definició. En qualsevol cas, l’efecte de la reconversió a una producció ecològica depèn molt de la situació inicial de l’explotació. A tall de conclusió, podem assenyalar que l’increment dels costos fixos per litre de llet és més que proporcional: una reducció del 10% de la producció total porta a un increment del cost fix per litre de l’11%. Si considerem un cost fix mig al voltant de 6 cèntims per litre en les explotacions gallegues, conclourem que la reconversió pot significar, de forma molt indicativa, fins a un cèntim o més d’augment dels costos fixos.

3. Costos variables

Els costos variables, que són aquells lligats a la producció, han de patir uns canvis profunds durant la transició a una etapa posterior. L’alimentació és, per descomptat, el concepte que més canvia en el plantejament ecològic. Hem de diferenciar el que són els aliments comprats, d’aquells que produïm a l’explotació.

3.1.1. Alimentació comprada

El concentrat ecològic té preus molt alts, al voltant d’un 80% més que els pinsos convencionals. En el quadre 1 es pot apreciar el que significa aquest increment sobre el cost de producció de litre de llet, considerant el preu final del pinso de 390 euros/tona, que inclou una part de concentrat convencional. Com veiem, quant menor és l’ús de concentrats per litre en l’etapa anterior a la reconversió, menor serà l’efecte de l’increment de preu del concentrat comprat. En la ramaderia gallega, si només es fa una substitució del pinso convencional per pinso ecològic, augmentem els costos en gairebé 7 cèntims per litre.

El cost en alimentació de recria canvia òbviament en funció de la quantitat de recria present, i del maneig d’aquests animals a l’explotació. En les unitats de gestió sense engreix, l’alimentació en concentrat de la reposició, representa sobre un 10-20% del cost en concentrats per litre de les vaques. Per tant, l’increment del cost per recria es situaria entre 0,4 i 0,2 cèntims per litre.

3.1.2. Producció de farratges

Com es pot apreciar en el quadre 2, l’estructura dels costos de producció d’aliments de dues explotacions que podem comparar, és totalment diferent. L’evolució de les dues explotacions entre l’any 2001 i 2002 és la mateixa, amb un 8-9% d’augment de costos, que imputem clarament a les dificultats climàtiques de l’any 2001. Al nostre entendre, això significa que aquestes estan representant cadascuna el seu sistema de producció ecològica.

L’explotació 3 no pot utilitzar més d’un 45% de les terres de pastura, la resta de parcel·les es situen a massa distància per als animals. En conseqüència, s’ha de procedir a un ús més convencional de les mateixes, amb dalls per ensitjar, mentre a l’explotació 1 tenen a la seva disposició la gairebé totalitat de les terres per a pastura. A més, a l’explotació 3 el plantejament és una mica més intensiu (quadre 3).

El quadre 4 reflecteix perfectament que recollir el farratge per a distribuir-lo (ensitjat) és molt més car que deixar que l’animal l’aprofiti ell sol (pastura). La diferència entre les dues explotacions no es deu a l’ús de la maquinària llogada, sinó a un major ús de maquinària (més superfície ensitjada). Veiem, a més, que els litres obtinguts per unitats de superfície a l’explotació 3, només serveixen per pagar el sobrecost que això suposa. Fent una generalització de l’anterior, establim aleshores que l’interessant de la intensificació d’una explotació es dóna a partir d’un valor d’augment de producció, donat per la fórmula del quadre 5.

En aquest cas, considerant el preu mig de llet en un grup de gestió (295,05 euros/tona, preu de gestió any 2002), i afegint-hi el sobrepreu per producció ecològica de 90 euros/tona, fixem el preu de llet ecològica a 385,05 euros/tona. Amb aquesta fórmula, podem comparar les dues explotacions i obtenim el càlcul següent:

Variació del cost de producció entre les dues explotacions = 182,3 – 130,8 = 51,5 €/t.
Litres inicials = 8,3 t.
Preus de la llet = 385,05 €/t.
Cost final de producció de l’alimentació = 182,3 €/t.
Augment de producció necessari = 6 t.

L’explotació 3 necessitaria d’una producció per hectàrea de sis tones més que l’explotació 1, és a dir, un total de 14.000 litres per hectàrea (en realitat en produeix 10.300), per a tenir els mateixos beneficis finals. Dit d’una altra manera, la major intensificació de l’explotació 3 no li compensa, ara com ara, per la diferència entre l’increment de producció i l’increment de costos, i demostra amb tota evidència la necessitat de la pastura intensiva.

El cost de producció de farratges no varia substancialment si l’explotació ja es dedicava anteriorment a les pastures. En el cas de la reconversió d’una explotació que no practicava la pastura, cal considerar una reducció important del cost per hectàrea (superior a un 30%), però que no es reflecteix tant en el cost per litre, donada la reducció de la producció.

3.2. Altres costos

En sanitat, els canvis no s’aprecien amb les dades de què disposem. Està clar que fan falta més anys de recol·lecció de dades per poder apreciar la influència de les tècniques ecològiques sobre els costos en sanitat. També cal assenyalar que com que els tractaments homeopàtics no estan legalment autoritzats, malgrat ser recomanats en producció ecològica, no tenim una anàlisi rigorosa de les dades de gestió d’aquest apartat.

Entre les explotacions ecològiques, no totes poden mantenir els animals sempre fora, per diverses raons: falta de superfície útil per la pastura, superfícies que suporten poca càrrega a l’hivern, etc. Cal ser conscient que això augmenta notablement els costos lligats a la producció de farratges: costos fixos (estable, fosa de purí, cisterna, etc.) i variables (ensitjat). A més, augmenten els altres costos variables, en especial la palla. S’ha de tenir en compte que en l’estabulació lliure, amb palla convencional (a Galícia no hi ha palla ecològica al mercat), l’augment anual de la despesa és de 2 a 3 cèntims d’euro per litre com a mínim, donat que els animals necessiten 8-10 quilos de palla diària per no tenir massa problemes sanitaris (mamitis). En moltes explotacions, reemplaçar la palla per material més barat (mantell de bosc, en aquest cas), és pràcticament impossible per problemes lligats a la distribució de la superfície, la reforestació de terres agràries i la mecanització d’aquesta feina. El cost de l’adob en producció convencional està al voltant d’1 cèntim d’euro per litre. Per tant, si establim que el fem que en surt és un adob (que l’és), cal assumir que el seu cost és alt. És a dir, que encara que els fems barrejats amb palla són un bon adob, cal tenir en compte que el seu cost és elevat.

Mantenir els animals en cubicles pot sortir més barat, ja que n’hi ha prou amb dos o tres quilos de palla diària, però en aquest cas disposem de molt menys fems, hi ha molta més pèrdua de nutrients (purí), i el maneig és molt més complex (retirada manual). Recordem que l’ús d’altres materials no naturals per a jaços (diferents tipus de gomes), no està en principi autoritzat en el reglament de la producció ramadera ecològica. L’ús de carbonat càlcic sembla, en aquest cas, la millor opció.

De tot el que hem dit, deduïm que la pràctica de guardar els animals en patis o parcel·les de poca superfície, enganxades a la quadra, no és interessant en el cas de la ramaderia ecològica ja que, a més d’empitjorar les condicions sanitàries, significa la pèrdua de nutrients.

4. Beneficis resultants

Per una banda, tenim un increment d’ingressos de 9 cèntims per litre, com a màxim. Per altra banda, un increment del cost en alimentació de 4 a 8 cèntims, un increment d’altres costos que pot arribar a 3 cèntims o més, i una reducció de producció que significa un augment dels costos fixos fàcilment superior a un cèntim. D’aquí en traiem tres reflexions:

– Aconseguir un preu més elevat és summament atractiu, sobretot en època de reducció del preu de la llet, de major pressió sobre l’aplicació de quotes i, en general, de crisi aguda del sector lleter. No obstant això, en funció del tipus de maneig tècnic que tingui l’explotació, aquesta quantitat pot no ser suficient per a compensar l’augment dels costos de producció.
– La rendibilitat de la producció ecològica depèn molt de les condicions de l’explotació, principalment de la capacitat per a reduir costos. Aquesta està relacionada amb les característiques de l’estructura de l’explotació.
– Finalment, la capacitat de reduir costos està lligada als coneixements tècnics de ramaderia i la seva voluntat tècnica d’anar cap a aquesta direcció. Dit d’una altra manera: un factor de molta importància en la rendibilitat de l’explotació és la motivació del productor o la productora de ser “ecològic”, el desig de produir d’aquesta forma no per aprofitar les condicions de mercat o les subvencions puntuals, sinó com a projecte de futur.

5. El futur

En el costat dels ingressos, el futur influirà sobre tres factors: preu de la llet, preu de la carn i subvencions. Hem d’esperar en un termini de temps relativament curt (5 anys?), una reducció de la diferència entre el preu convencional i el preu ecològic, cosa que reduirà l’interès de la producció ecològica basada únicament sobre aquest preu extra. Basem aquesta afirmació en la crisi del sector ecològic francès iniciada l’any 2002, en les mobilitzacions dels productors de llet anglesos també l’any 2002, en la regressió relativa del sector a Àustria, o en els preus pagats per la llet ecològica a Suïssa o a Suècia, per citar exemples.

En teoria, les vaques velles i els vedells podrien ser venuts com a carn ecològica, i les vedelles de recria com a animals de reposició per a granges en producció ecològica. A la pràctica, això no passarà a mig termini, així és que no cal esperar augment d’ingressos pel bestiar venut. En efecte, perquè es valorin els animals de reforma, hem de tenir una indústria càrnica que la processi, i estem lluny d’aquesta situació. Per l’altra banda, un baix número d’explotacions impedeix a mig termini la creació d’un mercat de recria, que a més no gaudeix de bones referències tècniques en ecològic pels problemes sanitaris que pot portar. L’evolució favorable podria venir de l’adopció de races de doble aptitud càrnica-lletera, cosa que no passarà tampoc a curt termini.

Finalment, el tema de les subvencions a la producció ecològica. Si s’arriben a pagar les primes màximes establertes, uns 180 euros/hectàrea de pastura, això podria significar un ingrés extra per a les finques de ramaderia ecològica d’un a dos cèntims d’euro per litre, cosa que significaria un cert incentiu, encara que no resolgui per complert l’increment de costos.

Pel que fa als costos variables, l’aspecte fonamental es troba en l’alimentació. Al nostre entendre, els pinsos ecològics comprats sempre mantenen una diferència molt gran respecte
els pinsos convencionals, que xifraríem en un augment mínim del preu d’entre un 50-60% respecte el convencional. Cal entendre que els pinsos ecològics estan compostos de cereals i lleguminoses produïts en ecològic. El rendiment del cereal, sota condicions ecològiques, és molt inferior, i els adobs “ecològics” autoritzats mai han aconseguit tan desenvolupament com els productes químics, i mai les explotacions cerealistes extensives disposaran de fem en quantitat similar. A més, el nivell de subvenció de les explotacions de cereal es redueix i, per tant, la producció de cereal ecològic es veurà afectada. En conclusió, no creiem que a curt termini s’anivellin els preus dels pinsos convencionals i ecològics, sinó és que el mateix Estat espanyol llança de veritat un pla estratègic que pretengui augmentar molt la quantitat d’aliments per bestiar. D’aquí l’interès per aprofundir en les possibilitats de produir en la mateixa explotació o en les veïnes (potencial alt en certes comarques gallegues) les anomenades “barreges” per a gra: blat, civada, triticale barrejat amb veça, guixes.

En conclusió, potser a curt termini els ingressos de llet ecològica segueixin sent superiors als preus de la convencional. No obstant això, a mig termini aquests ingressos disminuiran, obligant les explotacions a apostar molt més per a la reducció de costos. Aquesta reducció es veurà dificultada per un augment, o almenys per un manteniment dels costos dels aliments comprats fora de l’explotació. En ambdós casos, veiem una vegada més que la pastura intensiva és l’única forma d’evitar veure la rendibilitat de l’explotació compromesa per aquestes evolucions futures. També cal assenyalar en aquest sentit que les estratègies de transformació pròpia (iogurts, formatges i, en menor mesura, llet) poden assegurar una major independència i major control sobre els ingressos, i constitueixen una via a desenvolupar.

6. Conclusions: m’hi poso o no m’hi poso?

Tenint en compte el nivell de coneixement i desenvolupament dels sistemes de pastura actuals a Galícia, i donades les condicions estructurals (distribució de la terra, etc.), un ramader o ramadera que vulgui reconvertir la seva explotació en producció ecològica ha de meditar sobre el següent:

– Les particularitats d’una situació de partida que determina que es pugui pensar en una reconversió o no.
– L’adaptació de les explotacions amb vaques lligades resultarà complexa, i possiblement haurà d’anar acompanyada de la realització d’obres, de manera immediata o posteriorment en un termini de cinc a vuit anys, com a conseqüència de la revisió de la normativa sobre allotjament. No en pocs casos, aquestes explotacions no poden complir aquestes normes de producció ecològica.
– En una situació inicial amb costos fixos elevats, per exemple com a conseqüència d’unes inversions recents, el pas a la producció ecològica pot resultar molt perillós. En aquests casos, cal tenir un compte especial en la tresoreria de l’explotació.
– S’ha de poder fer pastura durant la major part de l’any. Precisem també poder tenir el bestiar a les pastures durant el dia i la nit. Dit d’una altra forma: necessitem que el bestiar pasturi almenys durant sis mesos a l’any i tenir parcel·les properes a la sala de munyir, que no siguin de dimensions molt variables ni molt petites. Això és un dels frens més importants a l’expansió de la producció ecològica rendible a Galícia. Això significa també que per les explotacions que ara funcionen sense accés a pastura o amb molt poc, la reconversió a la producció ecològica és bastant més complexa.
– No pretendre mantenir una càrrega ramadera alta. Si bé la legislació autoritza fins a dos unitats de bestiar major per hectàrea (UBM/ha), està clar que la major part de Galícia està a un límit molt alt, i que hem de treballar amb càrregues més properes a 1,5 UBM/ha com a màxim.
– Ja que necessitem fem per a la fertilització, la càrrega ramadera no és l’indicador adequat a utilitzar, ja que més animals ens donen més fems. És millor utilitzar un indicador d’intensificació com és la producció de llet per hectàrea. Per a una producció de llet ecològica rendible, situem aquesta intensificació en uns 10.000 litres/hectàrea, com a màxim, essent probablement més encertada en la majoria dels casos, una producció al voltant dels 8.000 litres/hectàrea i potser menys. Òbviament, cal entendre aquesta xifra com a indicació, a variar en funció de la zona. Com a conseqüència del que hem dit, cal treballar amb animals que produeixin entre 5.000 i 6.500 litres de mitjana del ramat en gestió (una mica més per dades del control lleter). Una altra forma de mesurar la intensificació és a través de l’indicador de pinso per litre de llet, que hem de fixar al voltant de 100-200 grams.
– L’establiment d’una producció ecològica rendible té, per tant, molt a veure amb les motivacions del productor o la productora. No s’ha d’oblidar la necessitat imperiosa de centrar tota l’evolució de l’explotació en el sentit de més accés a pastures i la major reducció de costos. Una simple substitució d’insums, que només significa substituir pinsos convencionals per ecològics, llavors convencionals per ecològiques, medicaments convencionals per ecològics, etc., no assegura de cap manera una producció rendible ni duradora sinó s’adreça a la reducció de costos i a un ús adequat de les pastures. D’aquí que la “reconversió” de l’explotació ecològica sigui una reconversió tant de parcel·les i animals, com de persones que fan el maneig de l’explotació.

———————————-
Vull expressar el meu agraïment als productors que faciliten aquestes dades, així com a Fernando Barbeito pels seus comentaris.

——————————-
Xan Pouliquen és animador de la Direcció Transversal d’Agroecologia del Sindicat Labrego Galego.

REQUADRE
Producció ecològica: principals diferències en el maneig

Les diferències entre la producció ecològica i la producció convencional es centren, bàsicament, en qüestions de benestar animal, de sanitat i d’alimentació, mentre que els altres temes són de menys importància o incidència, si més no ara com ara. Els animals han de tenir un pati d’exercici amb dimensions fixades, i no poden estar permanentment lligats. Han de romandre amb jaç calent quan no puguin ser fora.

Pel que fa als tractaments de malalties del bestiar, no es pot utilitzar cap mena de producte químic de síntesi, ni antibiòtic. Malgrat això, aquesta regla general compta amb molts matisos que permeten un cert nivell de tractament.

Per descomptat, l’alimentació ha de procedir de producció ecològica, tot i que fins el 24 d’agost de 2005 es poden emprar aliments convencionals fins a un 10% de la matèria seca de la ració anual i un 25% de la ració diària, sempre i quan no es pugui obtenir una ració 100% ecològica. Això equivaldria, per fer-se una idea, a una quantitat de matèria seca del voltant d’entre dos a quatre quilos diaris. Existeixen altres limitacions sobre aquests aliments, en especial la necessària absència d’organismes modificats genèticament (OMGs), que cada vegada serà més difícil de complir, sobretot tenint en compte la supressió de la moratòria aprovada a Brussel·les.

En referència a la quantitat de concentrats, aquesta ha de ser inferior al 30% de matèria seca de la ració, cosa que podria equivaler a una quantitat d’entre cinc-sis quilos diaris com a màxim, o entre 100 o 300 grams de pinso per litre de llet. Pel que fa a l’ensitjat, aquest no pot superar un 33% de la ració en matèria seca, cosa que seria entre 15-20 quilos d’ensitjat diaris, tenint en compte que tampoc es pot donar durant tot l’any. No es pot donar ensitjat de gramínia pura, tret que sigui blat de moro. La resta de l’alimentació ha de ser de farratge verd o sec.
———————————————
QUADRES CITATS EN EL TEXT

Quadre 1. Efecte de l’augment del preu del concentrat sobre el cost en concentrat per litre de llet, en funció del nivell d’ús del mateix.

Explotació – Concentrat/litre(grams) – Augment del preu del pinso (€/t) – Augment del cost (cèntims € per litre = €/100 litres)
1 – 220 – 168 –  3,67
2 – 280 – 177 – 4,96
3 – 330 – 185 – 6,11
Mitjana a Galícia* 400 – 170 –  6,80
*Font: Fernardo Barbeito Nistal

Quadre 2. Comparació de la intensificació de les dues explotacions

Explotació 3 – 1
Intensificació (litres/hectàrea/any) 10.300 – 8.300
Càrrega ramadera (UR/ha) 2,00 – 1,54
Concentrat per litre (g) 330 – 220

(Els altres quadres no s’han inclòs per la dificultat de passar-los de word al format adequat pel web).

Produir llet ecològica a Galícia

Los comentaris están cerrados.