.

El No a l’os. La reintroducció de l’os al Pirineu com a símbol de conflicte territorial

La reintroducció de l’os als Pirineus ha derivat en un conflicte que s’estén a la banda catalana i també a la francesa d’aquesta serralada. La població local veu, en el programa de recuperació d’aquest mamífer en el seu entorn, una actuació imposada que no ha escoltat prou els seus punts de vista. La tensió va esclatar en conflicte manifest l’estiu passat, però retorna periòdicament a la taula de l’actualitat evidenciant les dificultats d’entesa entre els nuclis urbans, on es concentren les decisions polítiques, i la despoblada ruralitat.


Per Vanesa Freixa. Imatge cedida per Fundación Oso.

Història d’una dominació
El conflicte obert arran de la reintroducció de l’os al Pirineu és la historia d’una dominació secular.
En primer terme, d’una dominació de l’ésser humà envers els grans depredadors per arribar a un equilibri entre l’activitat tradicional i la fauna salvatge; i posteriorment –dècades més tard–, d’una dominació de la ciutat-estat envers els territoris de muntanya, els territoris rurals, imposant
la seva veritat per sobre del coneixement dels locals.
És obligatori, alhora, evidenciar que l’extinció de l’os es produeix a causa dels humans, de les polítiques liberals i de la manca de protecció d’aquest plantígrad. En el cas de Catalunya, gairebé va desaparèixer a finals dels anys vuitanta del segle passat (en queden tres exemplars autòctons) després de ser espècie cinegètica fins l’any 1967 i de reiterades accions de furtivisme amb total impunitat. De fet, i arran de la creació de les Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos del dictador Franco, s’obre la veda per exterminar aquestes “alimañas” (ossos, trencalossos, àguiles, llops i guineus) dels territoris rurals, fins i tot es va arribar a pagar primes a qui els cacés. L’os és converteix, finalment, en espècie protegida l’any 1973, després que ja ho hagués estat a l’Europa occidental.
En l’àmbit social, el que és interessant entreveure és el perquè s’ha produït aquesta oposició a l’os. Actualment, ens ha arribat que l’os era un animal perillós i que en l’època dels nostres padrins
i repadrins havia fet molt mal. Fent una mica de recerca trobem que una de les raons principals de la seva extinció apunta a motius econòmics, ja que era molt important l’aprofitament d’aquest animal: greix, carn i pell. “Joan Amades assegura que dos o tres óssos caçats servien per passar tot un any”, escriu Eugeni Casanova al seu llibre L’ós del Pirineu, crònica d’un extermini (1997). La cacera de l’os era tan important que fins i tot s’exhibia la presa un cop morta, i, a canvi, els habitants dels pobles en treien recompenses. Per tant, el que veiem és que els danys que causava als ramats, també importants, no van ser l’únic motiu del seu extermini. És evident, també, que en aquella època els ramats eren petits i tenir baixes podia ser un dels motius pels quals una casa es podia arruïnar.
Contràriament, l’os sembla que és un ésser tímid que sol fugir quan ensuma o sent una persona
a quilòmetres de distància, un exemple de la coevolució amb l’Homo sapiens. En el cas, però, de la reintroducció al Pirineu, l’os bru s’ha apropat molt més del que era desitjable i això té unes raons biològiques i socioculturals determinades La reintroducció de l’os al Pirineu com a símbol dels conflictes territorials entre el poder públic i les poblacions locals que probablement s’expliquen –tot i els vint anys de reintroducció– per la seva recent arribada i les polítiques de protecció de la fauna salvatge en perill d’extinció. Actualment, l’os es troba amb un ésser humà que no és perillós: no el mata, no l’ataca, no …

Aquest article encara no està disponible a la nostra web.

Ajuda’ns a mantenir la revista comprant aquest número sencer en format digital a iquiosc.cat

O bé en format paper a la nostra botiga digital

Los comentaris están cerrados.