La realitat del canvi climàtic ens va picant a la porta constantment i institucions i empreses estan valorant com afectarà les activitats econòmiques i com podem trobar vies d’adaptació. Al mateix temps, a ningú se li escapa que cal treballar en l’àmbit de la mitigació. El sistema agroalimentari té camí per córrer en aquest sentit i en aquest article, l’autora ens presenta part de les conclusions i estratègies a què han arribat els experts vinculats a les Nacions Unides.

Per Marta G. Rivera Ferre. Càtedra d’Agroecologia de la Universitat de Vic. Imatges de Pixabay

L’agost de 2019, el Panell Intergoverna-mental d’Experts del Canvi Climàtic de les Nacions Unides (IPCC) va presentar l’informe “Canvi climàtic i sòls: un informe especial de l’IPCC sobre canvi climàtic, desertificació, degradació, maneig sostenible del sòl, seguretat alimentària i flux de gasos d’efecte hivernacle en ecosistemes terrestres”.

L’informe va donar diferents tipus de conclusions. En relació a la mitigació i adaptació al canvi climàtic en els sistemes alimentaris, la principal és la necessitat d’abordar estratègies conjuntes des de la producció, el consum i el transport d’aliments.

Des de la producció, el principal grup d’estratègies plantejades tenen com a principal objectiu incrementar la matèria orgànica del sòl, reduir l’erosió i millorar el maneig del bestiar. En relació amb la mitigació això permet, no només reduir les emissions de cultius i de ramaderia en sistemes de producció sostenibles, sinó també absorbir carboni en el sòl i biomassa (els sòls com a embornals).

D’una altra banda, la consecució d’aquests objectius afavoreix l’adaptació, perquè redueix l’evapotranspiració (i amb això la necessitat d’aigua) i la degradació dels sòls. No cal detallar la bateria d’estratègies discutides en el IPCC. Particularment em semblen més interessants les que permetrien introduir transformacions fonamentals en els models per a la seva resiliència. D’aquestes, n’introduiré algunes idees.

Més matèria orgànica, menys necessitat d’aigua

Es plantegen diferents estratègies encaminades a l’increment de la matèria orgànica: la importància de les associacions i les rotacions de cultius, les quals depenen del context cultural i agroclimàtic; els sistemes de producció mixtes, els sistemes agrosilvopastorils; o l’ús de races autòctones i pasturatge eficient conforme a la capacitat de càrrega ramadera de territoris concrets.

Per poder aplicar aquestes mesures, un element fonamental és la diversificació (sistemes mixtes, diversitat d’espècies i varietats) i particularment el foment de la biodiversitat i l’agrobiodiversitat. No obstant això, en el nostre context no és especialment fàcil d’implantar-ho, després de vàries dècades d’impuls d’un model de producció basat en el monocultiu i l’extracció de matèria orgànica del sòl afavorida per l’ús continuat de fertilitzants inorgànics.

Es calcula que el potencial tècnic de mitigació en la producció està entre 2,3-9,6 GtCO2eq/any,
i el de la demanda entre 0,7-8,0GtCO2eq/any

Una peça fonamental en aquesta equació és el coneixement local i tradicional. Un coneixement que ens hauria de servir com a punt de partida per a desenvolupar nous models agroalimentaris adaptats a l’actual context socioeconòmic en diàleg amb el coneixement científic (i altres coneixements que poguessin ser útils).

Seria important aquí assenyalar la urgència de recuperar el coneixement tradicional que s’ha perdut en les darreres dècades a Espanya i a Europa, on les persones que el posseeixen són molt grans i on el context social percep que aquest coneixement és una “tornada enrere”.
Dins el coneixement tradicional cobren rellevància especial les varietats i races locals, més rústegues davant de condicions climàtiques extremes i sòls menys fèrtils.

En les rotacions, les lleguminoses juguen un paper fonamental per incrementar la fertilitat dels sòls. A més, la seva major implantació als camps donaria resposta al canvi de dieta que planteja l’informe citat i altres informes internacionals, en els quals les lleguminoses complirien un paper rellevant en l’aportació de proteïna. Seria important assenyalar en aquest punt que el 80% dels llegums consumits a Espanya són importats, fet que ens dona una idea del potencial de demanda que existeix si les polítiques agràries i comercials es plantegen l’emergència climàtica com a punt central.

Canvis en la dieta

I és que, efectivament, una part important de les estratègies s’han de realitzar mitjançant canvis en la demanda d’aliments. Per una banda, a través d’una dràstica reducció del malbaratament alimentari i, per altra banda, mitjançant el foment de dietes sostenibles i saludables. Això permetria resultats en mitigació per la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle en la terra alliberada que podria dedicar-se a aforestació o reforestació, segons els contextos. I d’altra banda, els canvis en la demanda poden afavorir l’adaptació per la possible reducció en la demanda de sòls agraris en un context de creixement demogràfic on precisament el sòl és un recurs escàs. Sense oblidar la necessitat de reduir la malnutrició.

Respecte al malbaratament, a Europa, les xifres són alarmants: un 50% de malbaratament alimentari a les llars. Les causes són múltiples, però una d’elles apunta al baix preu dels aliments, resultat de vàries dècades de polítiques agroalimentàries que tenien entre els seus objectius, precisament, el poder accedir a aliments barats a les ciutats. El dilema que es planteja, i que necessitaria de polítiques específiques, és com garantir a les persones amb pocs recursos econòmics l’accés a l’alimentació si els preus s’incrementen.

En relació a les dietes, a Espanya ho tenim relativament fàcil, ja que són dietes flexitarianes, com la mediterrània, les que són més eficients en la mitigació i ofereixen un major benefici quant a salut. Són dietes amb un bon contingut nutricional procedent de llegums, fruites, verdura, gra, llavors, baixes en productes amb alta demanda energètica i aliments processats o amb alt contingut en sucres o greixos.

Novament aquí és important destacar que un increment en la diversitat en la producció es correlaciona de forma positiva amb un increment en la diversitat de les dietes, i que les llavors locals, malgrat que és necessària més investigació, tenen un perfil nutricional millor que el de les varietats millorades més productives.

L’adaptació a través de la diversificació de la dieta implica una reducció en la vulnerabilitat al canvi climàtic, ja que l’abastament alimentari no dependria de la collita dels cinc cultius fonamentals que alimenten avui dia la majoria de la població, i perquè afavoriria una reducció en la quantitat de terra necessària per a la producció alimentària. Tot i així, perquè això fos possible farien falta canvis importants en les polítiques actuals.

Un dels punts amb certa controvèrsia és el del consum local. Aquí el consens científic no és definitiu quant a les emissions, sobretot perquè els estudis realitzats s’han fet en condicions molt dispars. Malgrat això, es planteja que efectivament un consum local redueix la vulnerabilitat a les fluctuacions a les quals està sotmès el mercat global, particularment important a Europa, que importa el 50% dels aliments que consumeix. Aquí, l’agricultura periurbana jugaria un paper central.

Nous models de governança

Resulta evident, en aquest punt, que un canvi en els models de producció i consum com els plantejats no és res que es pugui fer de la nit al dia, sinó que requereix de transformacions paral·leles en la governança dels sistemes alimentaris, d’objectius ambiciosos, d’enfrontar-se a dinàmiques de funcionament i de poder ja molt establertes, i establir un programa de transició en el qual, com en totes les transformacions, sabem que hi haurà guanyadors i perdedors.

La complexitat del tema requereix d’una governança multiescala, multiactor i multisectorial dels sistemes alimentaris. En aquest sentit, és necessari coordinar les escales local, regional, nacional i global; fomentar la participació de tots els actors implicats en els sistemes alimentaris, i reconèixer que l’agricultura i l’alimentació no són només competència d’agricultura, territori i medi ambient, sinó també de salut, de benestar social, d’educació, d’igualtat, de consum i de comerç. És clar, a Catalunya, amb un 1% del pressupost del Govern adjudicat al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, no es pot fer cap transformació real.

Entre els diferents models de governança discutits per tal que els sistemes alimentaris puguin afrontar les transformacions desitjades, destaquen aquelles estratègies basades en el maneig adaptatiu, en les quals es van avaluant els resultats i implementant noves accions conforme es va avançant, o es canvien les estratègies si no es perceben avanços cap els objectius plantejats.

És a dir, fa falta introduir flexibilitat en les polítiques i tenir clar que no existeixen solucions universals, sinó que cada context, definit pels seus condicionants físics, ecològics, socials i culturals, requereixen d’estratègies específiques. ✿