Encara no hi ha comentaris

Muda i alimentació de la gallina ponedora

Juan Pont, enginyer tècnic agrícola.

Mantenir el lot de gallines ponedores un segon any després d’una muda forçada és interessant pel major calibre dels ous i el major índex de conversió, però en producció ecològica no es poden utilitzar els sistemes convencionals habituals. A Mas de Noguera

Quan parlem de gallines per a la producció d’ous hem de distingir, en funció del nombre d’animals que comparteixen el galliner, dues situacions molt diferents: els petits, fins a 60 o 80 gallines, i els que superen aquest nombre. En el primer cas podem tenir animals de diferents edats i habitualment es mantenen fins a edats avançades, en ocasions fins que moren de velles. Pel contrari, quan es superen aquests valors, es fa complicat, per no dir impossible, aquesta barreja de gallines joves i velles degut al canibalisme. En aquests galliners sol practicar-se el que es coneix com a “tot dins, tot fora”; és a dir, es completa la capacitat del galliner amb un lot d’animals homogenis, els quals es mantenen durant un període de producció al final del qual es retiren tots a la vegada, es neteja la instal·lació, es deixa buida entre 30 i 40 dies i es torna a entrar un nou lot d’animals.

En la majoria de les granges aquest període de producció és d’un any, ja que al final d’aquest les gallines inicien la muda de les plomes. Durant aquest interval, que pot durar de tres a quatre mesos, els animals han de destinar una quantitat considerable de recursos a produir les noves plomes, per la qual cosa seguiran consumint la mateixa quantitat d’aliments però reduiran notablement la posta: simplement deixaran de pondre. Econòmicament aquesta situació és sempre inviable, així és que en molts casos s’opta per la solució citada: retirar els animals abans que iniciïn la muda. Però mitjançant diferents tècniques de maneig, podem escurçar aquest interval a 30 o 40 dies i iniciar després un segon cicle de producció, cosa que fa viable mantenir els animals un segon any de posta.

Tradicionalment aquesta tècnica es coneix com a muda forçada i consisteix en suprimir la llum artificial i aplicar fortes restriccions en l’alimentació, fins i tot en la disponibilitat d’aigua. Actualment en l’avicultura intensiva s’apliquen fàrmacs o nivells tòxics d’alguns elements com el zenc. Ambdues opcions creiem que no són admissibles en producció ecològica: la segona resulta obvi, ja que es subministren productes que no estan autoritzats, mentre que la primera, si bé el reglament no fa una menció específica d’aquest tema, sí que indica que l’alimentació ha de cobrir els requisits nutritius dels animals, aspecte incompatible amb dejunis de fins a 10 dies.

La possibilitat de mantenir les gallines durant un segon any de posta presenta diferents avantatges a més de la viabilitat econòmica , com el millor calibre dels ous, millor índex de conversió del pinso i major facilitat en la programació de l’entrada dels lots.
En les experiències realitzades a Mas de Noguera hem provat amb èxit la muda induïda, una tècnica més suau i que considerem coherent amb la producció ecològica, tant amb híbrids comercials (en el nostre cas hisex brown) com amb races autòctones (ampurdanesa vermella) i creuaments d’aquestes (ampurdanesa vermella  amb penedesenca negra).

1. Inducció de la muda

Primer hem de definir el moment adequat per iniciar la muda. En el nostre cas vam fer una prova deixant que els animals mudessin la ploma de forma natural. Amb els híbrids comercials, el menor cost i, per tant, el moment propici per començar la muda és a les 72 setmanes de vida, cosa lògica  ja que estan seleccionats per tenir una vida productiva d’un any. Amb la raça autòctona resultava millor avançar-la a les 66 o a les 68 setmanes. En qualsevol cas és recomanable avançar-la si abans d’aquestes edats es produeix una caiguda continuada de la posta per sota del 50%.
També és important l’època de l’any en què es realitza, ja que s’aconsegueixen millors resultats amb fotoperíode natural decreixent i menor de dotze hores. En general en producció ecològica, amb llum artificial complementària convé arrancar la posta a la segona meitat de la tardor, quan la durada del dia és menor i està decreixent, cosa que ens permet endarrerir aquest arrancada si les polletes presenten alguna mena de problema. Si tot va bé farem la muda un any després, així és que també coincidirà amb la segona meitat de la tardor, que és l’època més favorable.

El procés de la muda induïda dura tres setmanes. El primer dia es retira el pinso i es treu la llum artificial. Els 10 dies següents aportem un pinso pobre amb proteïna, amb el 10 al 12% de proteïna bruta (P.B.), racionat el primer dia a 40 grams/au i augmentant la ració diària 10 grams cada dia fins que disposin de més pinso del que poden consumir (ad libitum). La posta al final d’aquesta fase ha de reduir-se per sota del 5%, cosa que passa sempre i ràpidament amb els híbrids comercials, però no tant amb les races autòctones. Els 10 dies següents s’aporta un pinso igualment pobre en proteïna (12-14% del P.B.), especialment dissenyat per aconseguir una bona assimilació del calci.

En la nostra primera experiència de muda induïda, amb ampurdanesa, vam utilitzar a partir del segon dia civada en gra i després d’una setmana mantenien la posta per sobre del 30%, cosa que ens va portar a racionar-la. Amb els híbrids comercials no hem de fer servir civada sola, ja que el seu alt contingut en fibra originarà problemes de diarrees.
Passades aquestes tres setmanes s’inicia un programa d’arrancada de la posta similar a l’utilitzat quan s’inicia el primer any de producció. S’aporta un pinso ric en proteïna (17% de P.B.), el més equilibrat possible en aminoàcids essencials, i s’encenen els llums una hora diària durant la primera setmana, incrementant la il·luminació 15 minuts cada setmana fins arribar a un fotoperíode total de 15 a 16 hores diàries. En un mes o mes i mig s’arribarà al pic de la posta, el qual ha de superar el 75% (el 100% és un ou/gallina/dia).

2. L’alimentació

En totes les fases de la producció d’ous l’alimentació és un factor fonamental i representa el principal cost. En producció ecològica, les gallines consumiran quantitats significatives d’herba, granes, cucs i altres aliments que obtinguin pel seu compte pasturant, oimés quanta més superfície tinguin a la seva disposició, millor es faci la rotació i existeixi millor coberta vegetal. No obstant això, la base de la seva alimentació serà aquella que nosaltres aportem i aquesta estarà basada principalment en el pinso, el qual es podrà complementar amb altres productes, com germinats, granes senceres, sèrum de llet o farratges.

2.1. Necessitats dels animals i disseny de la ració

Les gallines ponedores són animals exigents en la composició de l’aliment, especialment les races híbrides i més quan es vol obtenir un nivell alt de producció. En la taula s’especifica, en funció de l’edat, les característiques principals que ha de tenir el pinso. Les dades corresponen a gallines ponedores criades en llibertat de moviment, però no es disposa de suficient informació per ajustar les citades necessitats a la producció ecològica, especialment pel que fa al contingut en proteïnes entre les 21 i les 40 setmanes d’edat.

El pinso es prepara amb una barreja de granes, especialment de cereals i lleguminoses, subproductes i correctors, la qual es mòlt sense arribar a formar farina. Els cereals aporten principalment hidrats de carboni i, per tant, la major part del contingut energètic; solen representar entre el 60 i el 75% dels components del pinso. Els llegums són rics en proteïna i minerals, però la majoria contenen substàncies que limiten la seva utilització i constitueixen normalment entre el 15 i el 35%. També són molt utilitzats els tortons d’oleaginoses, obtinguts després d’extraure l’oli de les granes, especialment de la soja. Aquesta té un elevat contingut en proteïna, excel•lent equilibri en els seus aminoàcids i, al contrari que el gra sencer, no presenta substàncies que limitin el seu ús. Finalment s’incorporen complements per equilibrar el contingut en minerals, especialment en calci, fòsfor i sodi, en energia o en vitamines.

Els diferents elements s’han de combinar de manera que la barreja resultant tingui una composició ajustada a les necessitats dels animals. Per això es pot partir dels valors mitjos de cada ingredient, expressats en les diferents taules de composició dels aliments o, el que resulta més exacte, a partir de l’anàlisi de cada una de les partides rebudes.
Més endavant es detalla la composició d’alguns dels pinsos utilitzats en les experiències que hem realitzat a Mas de Noguera. Les proporcions estan expressades en pes i els valors nutritius de cada pinso s’han obtingut a partir de les composicions  mitges dels ingredients.

Les gallines necessitaran entre 90 i 130 grams d’aliment per cap i dia, depenent del seu pes corporal, producció d’ous, raça i temperatura. En algunes races pesades, com l’ampurdanesa roja, aquest consum pot elevar-se fins a 150 grams. Els animals regularan el seu consum en funció de l’energia, per la qual cosa a l’hivern tendeixen a menjar més si no s’eleva el valor energètic del pinso. En les experiències realitzades a Mas de Noguera hem provat d’oferir el pinso fraccionat: per una banda els ingredients més energètics (cereals) i per l’altra els més proteics (llegums i torta de soja), però les gallines van consumir molt poc de la fracció proteica, cosa que va reduir notablement la posta i fins i tot el contingut en proteïnes dels ous.

2.2. Elaboració del pinso

Preparar-se un mateix el pinso no requereix de grans inversions, tot el que fa falta és un molí, i aporta grans avantatges, algunes —al contrari del que es pot pensar— molt importants en les granges petites. El primer avantatge és el preu; pot resultar més econòmic, especialment quan part dels ingredients els cultivem nosaltres. La segona és la possibilitat d’adquirir partides per a tot l’any, ja que els grans sencers es conserven sense grans problemes. També hem de considerar que ens permet modificar la composició en funció de les condicions ambientals o el nivell de posta. En les proves realitzades a Mas de Noguera hem obtingut resultats similars amb els pinsos elaborats per nosaltres i amb els pinsos comercials.
Els diferents ingredients es dosifiquen i es barregen convenientment i es molen, generalment amb molí de martells, sense que arribin a formar farina (els grans han d’estar trencats, però no en pols). És convenient no preparar el pinso per a períodes massa llargs, ja que els grans trencats s’oxiden i si s’afegeix oli pot tornar-se ranci; així que és convenient elaborar-lo cada quinze a trenta dies.
Quan no es disposa de molí, es posa la barreja dels diferents ingredients en remull, en aigua o sèrum de llet, durant la nit anterior perquè s’estovin els grans i els animals puguin aprofitar millor el seu contingut alimentari.

En Juan Pont treballa a Mas de Noguera hi podeu contactar amb ell a través de l’adreça electrònica juan@masdenoguera.coop

Taula 1. Necessitats nutritives de les gallines ponedores amb llibertat de moviments

Setmanes d’edat

 

 

 

Proteïna bruta %

 

 

 

Energia metabolitzable

 

 

 

Kcal/kg

 

 

 

EM/PB

 

 

 

% lisina

 

 

 

% metionina

 

 

 

g Ca

 

 

 

g P

 

 

 

0-8

 

 

 

19,5-21

 

 

 

2.750-2.970

 

 

 

139-146

 

 

 

1,07

 

 

 

0,40

 

 

 

9

 

 

 

6

 

 

 

9-14

 

 

 

15-17

 

 

 

2.640-2.970

 

 

 

170-190

 

 

 

0,86

 

 

 

0,32

 

 

 

9

 

 

 

2

 

 

 

15-20*

 

 

 

12-14

 

 

 

2.640-2.970

 

 

 

>190

 

 

 

0,65

 

 

 

0,25

 

 

 

9

 

 

 

2

 

 

 

21-40

 

 

 

16,5-18,5

 

 

 

2.750-3.080

 

 

 

165-169

 

 

 

0,62-0,68

 

 

 

0,31-0,34

 

 

 

27

 

 

 

7

 

 

 

>40

 

 

 

14-15,5

 

 

 

2.640-2.970

 

 

 

187-191

 

 

 

0,60-0,66

 

 

 

Los comentaris están cerrados.