Miquel Riera: horta ecològica al Maresme

En Miquel Riera és un pagès atrevit. Després de parlar amb ell durant una estona llarga, una arriba fàcilment a aquesta conclusió, si bé és veritat que els primers 10 minuts ja et vas fent una idea que vas confirmant al llarg de la conversa. Bé, ho és ell i també ho deu ser la seva parella, la Sílvia Porras, que té el privilegi i el mèrit d’acompanyar-lo en el seu viatge de vida i de professió. Aquest novembre hem estat a la seva finca i agrobotiga per conèixer l’itinerari que ha recorregut durant 16 anys de treball en producció agrària ecològica i perquè ens expliqui quines novetats ha introduït a la darrera campanya en relació amb la fertilitat del sòl.

Text i imatges: Alba Gros

L’Horta Pla de Munt és una empresa agrícola amb 6,5 hectàrees en producció agrària ecològica a Palafolls. Al seu capdavant, en Miquel Riera, de 51 anys, portant la feina de camp, i també la seva parella Sílvia Porras, amb la gestió administrativa i l’agrobotiga. Fa 16 anys van decidir llançar-se al buit i canviar una horta intensiva i gairebé de monocultiu –sobretot raves i també espinacs- a una producció eco de la qual no en sabien res. La motivació d’aquest canvi dràstic va ser la hipersensibilitat de la Sílvia a productes de neteja domèstica i altres productes d’higiene personal durant el seu quart embaràs. Van començar introduint els productes i els aliments eco en l’àmbit domèstic, fent el seu hortet, i aviat es van fer conscients que la seva realitat professional estava a l’altre extrem, amb aplicacions fitosanitàries diàriament en una agricultura que depenia completament dels productes de síntesi química.


El camí de transformació
En Miquel ve de família pagesa de Mataró. Quan ell i dos dels germans van haver de buscar terra, els preus de la zona els van obligar a desplaçar-se cap al nord del Maresme i van establir-se tots tres a Palafolls, un a tocar l’altre. Junt amb el seu pare i un altre germà, van formar l’empresa cooperativa Germans Riera per unir producció, unificar preus i tenir més força al mercat. La feina es basava en agricultura convencional, monocultius, gestió de la fertilitat del sòl a base de fertilitzant químic, i endavant: “Arribàvem a fer 11 sembrades de rave al mateix hivernacle, sense rotacions, utilitzant fertilitzant soluble i amb molts problemes sanitaris”.


L’emergència de la hipersensibilitat en la Sílvia i el pas cap a una alimentació vegetariana va començar a trencar esquemes i van decidir-se per la conversió ecològica de les cinc hectàrees de cultiu que portaven en aquell moment. Haurien pogut certificar-ne només la meitat o només una part i anar fent la conversió progressivament. Però el pas progressiu d’un sistema a l’altre requeria doblar algunes de les infraestructures que tenien, una mesura necessària que requereix l’autoritat de control per minimitzar les possibilitats de frau en producció ecològica.


Per tant, haurien hagut de comprar una altra cambra frigorífica, un altre safareig per rentar les verdures, establir sistemes de reg independents… Era una inversió massa gran tenint en compte que el Miquel i la Sílvia ja n’havien fet una de molt abundant per engegar: “Tot el que teníem ho vam enterrar aquí: hivernacles, cambres frigorífiques, cables, mànegues de reg…”. Així que van optar per fer la conversió de les cinc hectàrees totes de cop. “El que vam fer és una bogeria. No voldria que els meus nanos fessin i passessin pel mateix, però la Sílvia i jo sempre hem fet animalades assumint-ne les responsabilitats”.


El procés va esdevenir un enorme repte. De fer quatre-cinc cultius, a fer-ne més de trenta per aprofitar els avantatges de les rotacions; de fertilitzar amb adob químic soluble, a fertilitzar amb adob de cavall; de ruixar amb fitosanitaris químics cada dia, a haver de concebre la sanitat vegetal des d’una altra perspectiva… Cursets per posar-se al dia, llibres, i endevinem que moltes ensopegades de prova-error.


I per si no n’hi hagués prou, amb la mirada sempre atenta dels més propers, familiars, veïns, amistats. “Ens tractaven de bojos, ens deien que no ens en sortiríem i, a més, quan trenques els esquemes, tothom et mira”. Els havien dit que la producció ecològica era inviable en l’àmbit professional: “ens havien enredat; ara que ho sé, i que sé el potencial que hi ha…”, reflexiona el Miquel.

A l’expectativa d’una nova manera de fertilitzar
A la darrera campanya, el Miquel va dedicar una part de la finca al projecte ‘Regensol’; sistemes productius d’horta sense llaurada a partir de la regeneració del sòl’ per comprovar com l’aportació massiva de restes vegetals lignificades d’alt contingut de carboni contribueix a la fertilitat de la terra. Dels 65.000 metres quadrats que porten –entre terra pròpia i arrendada-, 2.000 es van destinar a aquest assaig encapçalat per la Universitat de Barcelona i l’ADV Horta Baix Llobregat. En Miquel és un dels 12 pagesos que estan fent proves per treure l’entrellat d’un sistema que podria ser clau per estalviar en llaurades, augmentar la biodiversitat dels micro i macroorganismes del sòl i contribuir a un balanç net d’emissions de carboni per part de l’activitat agrària.


Ara com ara, a l’Horta Pla de Munt, la fertilització s’aconsegueix gràcies a l’aportació de fems de cavall. Ja fa anys que en Miquel va posar totes les opcions sobre la taula: havia de canviar la fertilització química que estava utilitzant en producció convencional, per un subministrament que fos acceptat en producció ecològica. Va considerar diferents possibilitats, entre elles els fems d’una granja de vaques, però li va semblar que tots els fems que poden sortir d’una producció ramadera convencional tenen per força residus d’antibiòtics i acusen el fet de la producció forçada a què sotmeten els animals. Per això va escollir el fem de cavall; bé, per això i perquè els fems de cavall sempre han estat una bona aposta i a més tenia hípiques prou a prop perquè el preu del transport no s’enfilés massa: “Vaig buscar el que em semblava més eco: el d’hípica, que no són animals que els pressionin per produir i és un fem que porta molta palla; i a més està a quatre o cinc quilòmetres i el transport és assequible”.


El repte és reposar la fertilitat del sòl en una terra sorrenca on els nutrients lixivien amb facilitat. Partia d’uns nivells de matèria orgànica de 2,5% aproximadament, que en una situació com la seva, està molt bé. La proposta d’utilitzar material ric en carboni per promoure un cicle de fertilitat més autosuficient trencava els esquemes del Miquel: “Si sortia bé significava que em podia alliberar de la necessitat de fem animal”. No cal dir que li va faltar temps per tornar-se a tirar de cap a la piscina; i per sort, les seves primeres impressions són molt bones.


Els passos han estat els següents: el mes de febrer aportació de 10 centímetres de flocs de restes de poda incorporats al sòl. “Va ser difícil anar-los incorporant; és una pràctica nova feta amb maquinària vella, i costava d’anar fent. Vaig pensar que al cap d’un any encara tindríem els flocs allà, però passats quatre mesos ja no se’n veien”. En aquest substrat hi van sembrar moniatos. Van obtenir-ne una bona producció i, un cop collits, van passar la fresa per incorporar les restes, van fer els solcs i van sembrar els següents cultius: cols de Brussel·les, faves, espinacs, bledes, porro, ceba, fonoll, api, enciams, escaroles. Diferents famílies per veure què passa en aquesta segona campanya. “Com reaccionarà la fava? I la bràssica? Sempre tinc problemes amb la bleda i l’espinac a l’hivern perquè volen nitrogen i a l’hivern ens en falta, però ara mateix els veig molt bé, tenen un color maquíssim; a veure com aniran, però la impressió és molt bona”.


Les dades recollides per l’equip de la Universitat de Barcelona han d’aportar una mica més de llum en el procés assajat en aquesta finca i en totes les altres. Només amb les dades i tenint en compte tots els paràmetres de producció es podrà dilucidar en quins casos el cultiu del moniato pot ajudar a superar la fam de nitrogen que es pot donar quan es fan grans aportacions de carboni. Si es consolida un itinerari tècnic d’aquesta pràctica, també significarà l’alliberament de la dependència dels fems animals i una sortida més raonable de les restes de poda, que sovint acaben cremades. Per al Miquel seria fàcil, perquè la quantitat de càmpings de l’entorn i la poda urbana dels municipis que conformen l’Espai Agrari de la Baixa Tordera aportarien prou material vegetal.


Aquest espai agrari és un dels temes que engresquen el Miquel. “Els ajuntaments tenen parcs i carrers plens d’arbres que han de podar i aquest residu, ben gestionat, pot retornar a l’agricultura. Com que són municipis propers, es redueix molt la petjada de carboni. Abans, quan feia agricultura convencional, em portaven fertilitzant de l’altra banda de món, i el meu producte ves a saber on anava!”. Ara hi ha la possibilitat de tancar més el cercle i fer-ho tot més proper.


La seva empenta i la seva visió optimista ha trobat relleu en dos dels seus quatre fills, que ja s’han sumat al negoci i comencen a plantejar idees per millorar i també diversificar l’activitat incloent aspectes de gastronomia. “Està clar que ens ho passem bé fent la feina que estem fent i això és molt important perquè et manté viu, i et manté vives les neurones, el cervell… Et lleves al matí amb trempera per fer coses. Cada any vaig aprenent coses noves que em diverteixen molt, i a més cada any estic més segur que el camí que vam començar fa 16 anys té un marge enorme per anar millorant… no ens ho acabarem”. 🍀


Col·locar la collita

Un dels principals aprenentatges que el Miquel i la Sílvia han fet ha estat en l’àmbit de la comercialització. No és el mateix fer quatre verdures en gran quantitat, que diversificar-se per poder donar lloc a les rotacions de cultius i intentar col·locar al mercat una mica de tot: “Quan vas a Mercabarna amb un camió ple de raves, per exemple, tens certa força; però als majoristes no els vulguis vendre unes quantes caixes d’enciam, unes quantes de pastanaga i unes quantes de col perquè no els interessa. Mercabarna ja no volia el nostre producte, ja no era el nostre mercat”. Amb l’agreujant que els primers dos anys el producte és considerat “en conversió” i, per tant, no es pot vendre com a ecològic ni cobrar l’increment de preu que compensarà l’esforç extra de producció. En conseqüència, era imprescindible canviar el sistema de comercialització. Van optar sobretot per la venda directa a través de l’agrobotiga i de cistelles a domicili.


Durant uns 12 anys van estar repartint cistelles entre Girona i l’Hospitalet; primer eren tancades, després amb possibilitat de certa tria i al final obertes del tot. “Quan es va trencar el camió del repartiment va ser el punt final definitiu. És que has de ser molt gran per suportar-ho: el xofer, el camió… Ens aguantàvem per un fil i a la mínima que hi havia un entrebanc, era una hecatombe“. En aquell moment, ja fa quatre anys, comercialitzaven entre un 70-80% del gènere al detall i un 20-30% a l’engròs; actualment les vies de sortida del producte s’ha equilibrat a un 50-50%. El que és venda directa es treu a través de la botiga i a través de les cistelles d’altres productors o productores, que amb els productes del Miquel acaben de completar-les.


I pel que fa a l’engròs, tenen una de les principals sortides a Ecocentral, que proveeix menjadors escolars. Allí col·loquen entre 800-1000 quilos a la setmana de pastanaga. “Ens vam començar a especialitzar en la pastanaga. És un producte que té molta demanda i cada vegada es valora més. És malparit de fer pel control d’herba, i perquè necessites molta aigua i terra fina, i nosaltres en tenim. A més, ja n’havíem fet molta a Mataró amb el pare i la coneixia bé. Ara vaig sembrant el que crec que puc vendre. Abans, fa 20-30 anys, sembràvem i en un lloc o altre ho venies, ni que fos com a segones. Ara no, els costos són molt elevats: o tens on vendre-ho, o ja no ho sembres”.