.

L’horta d’en Miquel Àngel Angelats, la riquesa de l’Ebre

En Miquel Àngel Angelats va deixar la seva professió d’arquitecte per retornar a les terres ebrenques dels avis, a Aldover, a fer de pagès. Aquí hi porta una parcel·la d’horta, una altra de tarongers i un oliverar, cultius tradicionals en aquesta comarca. Hem estat una bona estona conversant amb ell per conèixer com organitza la feina hortícola i la seva comercialització.

Per Alba Gros.

El primer que fa en Miquel Àngel Angelats quan arribem a la seva finca és situar-nos: estem a la comarca
del Baix Ebre, en el poble d’Aldover, enclavat entre el riu Ebre i els Ports de Beseit o Lo Port. El pas del riu ha sedimentat terrenys al·luvials, que són ideals per fer-hi horta i cítrics, tal i com s’evidencia fent una mirada ràpida al paisatge que ens envolta. A l’altra banda del poble, a un altre nivell, es va enfilant el terreny cap a l’altitud que porta fins els Ports de Beseit. És el que la gent del poble en diu la garriga o la plana, i es dedica sobretot a l’olivera i el garrofer.

Aquesta situació geogràfica és la que marca les feines agrícoles. Totes les cases del poble tenen el seu tros d’horta i de cítrics i també el seu tros d’olivera i garrofer, perquè són dues feines que es poden alternar en el calendari de manera complementària.

La terra dels Ports és calcària. Aquesta característica geològica facilita que, quan plou, l’aigua s’escoli i comenci el seu recorregut subterrani en direcció a l’Ebre. Per tant, les terres del poble d’Aldover –entre la serra i el riu– estan plenes de pous i sínies que aprofiten aquesta aigua per regar els seus horts. En Miquel Àngel ens diu: “Gairebé foradis on foradis d’Aldover, trobes aigua”.

A casa del Miquel Àngel també hi ha el pou i és una de les raconades més boniques i agradables de la finca. “L’andador és per allí on passava el matxo, anar donant voltes perquè girés la roda que feia baixar el rosari de catúfols o cadubs –com en diem aquí– per anar pujant l’aigua que es buidava a la naquera (el dipòsit). De la naquera al safareig i d’allí cap a les sèquies, des d’on es regaven els cultius.” Evidentment ara el sistema s’ha modernitzat i en Miquel Àngel rega per degoteig. Té una bomba de 15.000 litres per hora per regar, però el nivell del pou no baixa mai perquè a través de vetes d’aigua subterrània torna a entrar, segons ens explica.

L’horta ocupa diferents eres, totes elles a un mateix nivell. Les fileres de cultius van de nord a sud, i així reben sol de matí i sol de tarda. Aquesta orientació també és interessant perquè és el sentit dominant del vent i no trenca les files, ja sigui el mestral, que baixa per la vall de l’Ebre, pel nord-oest, o bé la tramuntana a l’hivern: “que ve del Pirineu, que és de nord estricte, i es nota, perquè el vent de dalt –el mestral– ve del Cantàbric i és una miqueta més calent”. De fet estan ben ventats, perquè si a l’hivern els bufa la tramuntana, els migdies d’estiu comença a bufar la marinada, que ve en sentit contrari. “Així ens escampa la boira”, es conforma el Miquel Àngel.

L’hort està organitzat per poder collir durant tot l’any i servir “la verdura que l’oratge et permet”. No té hivernacle, ni en vol: “Tinc tomàquets des de mitjans de juny fins a finals d’octubre, podem collir bajoca fins el novembre… Doncs ja està bé”. Esglaonant les sembres i les plantades aconsegueix anar collint sempre: carxofes, alls, porros, espinacs; en definitiva, una mica de tot.

Pel que fa a les rotacions, s’ha inventat un codi de colors que li resulta pràctic: “Jo sé que després del roig ve el verd, després del verd el groc i després del groc el blau i després del blau altra vegada el roig. I a cada color li associo unes plantes. El roig, per exemple, són les solanàcies: tomàquet, patata, primentó, albergínia. Després ve el grup de les lleguminoses, i les faig aprofitant l’adob que ja vaig fer per les solanàcies”.

En acabat torna a adobar perquè considera que les lleguminoses, malgrat que fixen nitrogen, no deixen prou a punt el sòl per a la família de les compostes, que són les que venen al darrera. A aquestes, el Miquel Àngel els ha donat el color groc i són les de fulla: enciam, bleda, espinac. I després ja venen les blaves, que són plantes que necessiten molt poc: alls, cebes, carlota (pastanaga)… “És a dir, alterno una família que menja amb una família que menja poc, per dir-ho d’alguna manera, però sense amoïnar-me massa, sempre es pot variar”, conclou.

La sanitat vegetal tampoc és un tema massa preocupant, pel que sembla. Per a l‘aranya roja utilitzen sofre mullable o sofre en pols “depenent de l’oratge, si és més calent o més eixut”. S’elabora ell mateix els purins d’ortiga i ho complementa amb insecticides com l’oli de nim. “I amb el Bacillus thuringiensis
i els purins que et puguis fer, això ja xuta. Algun Spintor® puntualment, molt puntualment”, afegeix.

Gestió de la fertilitat del sòl

El terreny de la finca del Miquel Àngel està constituït per sediment de riu. Abans de la construcció dels pantans, el riu feia crescudes periòdiques, sobretot per les pluges de tardor i el desglaç de la primavera. Aquestes crescudes inundaven les terres del voltant: “L’any 37 la meva iaia va sortir amb barca pel balcó”, comenta en Miquel Àngel. Aquest comportament de l’Ebre ha configurat un sòl llimós …

 

Aquest article encara no està disponible a la nostra web.

Ajuda’ns a mantenir la revista comprant aquest número sencer en format digital a iquiosc.cat

O bé en format paper a la nostra botiga digital

 

Los comentaris están cerrados.