Encara no hi ha comentaris

L’aposta per la tracció animal

Bernard Dangeard

En els darrers anys, alguns pagesos estan fent reviscolar l’art del maneig del bestiar per llaurar, carretejar i altres feines perquè els aporten avantatges respecte als tractors i altres màquines a motor.

Text traduït i adaptat per Mònica Vidal.
Imatges de Charles-André Descombes.

És legítim utilitzar la força dels animals per treballar enlloc de recórrer a la maquinària? És pertinent? És acceptable? No es tracta d’una “explotació” de l’animal al nostre servei, socialment inacceptable, el bestiar esclau d’alguna manera?

Si fem una aproximació curosa al tema, podrem observar que la relació entre l’home o la dona i l’animal de treball només es pot concebre en funció d’elements culturals. No es tracta sobretot d’una qüestió econòmica, o no únicament. Tampoc es tracta només d’una qüestió d’energia renovable. En el passat recent, l’ús dels animals –cavalls, burros, mules i bovins segons les regions, els costums i els treballs– ha estat sempre lligat a l’organització social. No ho podem obviar. És una realitat tant del present com del futur. Observo sovint, entre les persones que realitzen pràctiques amb nosaltres una identificació molt forta de la persona amb l’animal; m’explico: si els dic que una euga no té una dificultat particular per realitzar un treball important fins al final de la gestació, veig tot seguit una forta empatia, sobretot entre les dones, que no estan lluny de considerar, en alguns casos, que maltracto l’euga. Contràriament, el seu entrenament regular al treball, sense menar-la a condicions intensives extremes, és més aviat un factor que afavoreix un bon part.

Sovint sentim que el cavall de treball pot retrobar un lloc, modest però apropiat, en alguns contextos o nínxols. Un exemple n’és, des de fa alguns anys, l’ús del cavall a la ciutat: recollida de residus, reg de flors, transport escolar, línies d’òmnibus turístic, tir en motiu d’una festa o pel pare Nadal… També s’està utilitzant en el treball al bosc arran de la imposició d’algunes normatives: desembosc en zones sensibles o fràgils, boscos periurbans i parcs públics, retirada específica d’arbres perillosos, gestió sostenible del bosc tot limitant l’impacte sobre el sòl forestal …

En el sector agrícola, el cavall de treball pot trobar el seu lloc en horticultura, particularment l’ecològica, la viticultura en costers o en situacions difícilment mecanitzables. En el sector del lleure, el tir permet emprar els cavalls per a vacances itinerants en rulot o com una atracció suplementària per a les vacances o els caps de setmana en un allotjament rural, tot afegint un atractiu al camp.

Avantatges del treball amb força animal

La qüestió energètica ens permet tenir un altre enfocament i tenir altres perspectives. Estudis encara embrionaris i sense finançament comencen a reconèixer l’interès d’aquesta energia animal, duradora i renovable, dos adjectius indispensables en qualsevol demanda de subvenció i per a tot discurs polític sobre el tema. També podem avançar alguns arguments suplementaris:
– L’animal és susceptible d’assegurar per ell mateix la seva reposició, cosa que no podrà fer mai una màquina (si no és que les nanotecnologies…)
– En molts casos, es pot alimentar al mateix lloc de treball, tot utilitzant un recurs local i econòmic (fenc i cereals, herba).
– És més eficient que un tractor en termes de tracció: per a un mateix esforç de tracció el tractor té un rendiment energètic menor. A més, si ambdós consumeixen una producció vegetal –oli de colza o de gira-sol per al tractor, farratges i cereals per al cavall o el bou– el tractor consumeix més, sempre per a un esforç de tracció igual.
– El fet de tenir en compte criteris agronòmics és també un signe d’esperança per treure el cavall dels contextos o nínxols on sovint és confinat. Propietaris i grans explotacions, especialment en la viticultura, comencen a adonar-se del valor de tenir un bon sòl i a fer recular el desherbatge amb productes químics sistèmics. En aquest sentit, el treball de la terra torna a guanyar importància i és aquí on la tracció animal hi pot tenir un paper clau, ja que les plantacions de vinyes estan fetes de fa 40 anys o més i la distància entre fileres i el pendent de la finca són elements que imposen una determinada manera de treballar el sòl, on no sempre hi té cabuda la maquinària. Aquestes circumstàncies, que són més evidents en algunes Denominacions d’Origen, obliguen a concebre material nou i a retrobar i/o millorar el material antic residual utilitzat en tracció animal. Així doncs, aquí hi ha un camp potencial de treballs d’innovació per posar a punt i a la disposició dels professionals un material amb bones prestacions.
– S’han realitzat diversos estudis sobre la compactació del sòl forestal i sòls agrícoles. Els impactes dels animals i de la maquinària no són idèntics. Sota el peu de l’animal, de manera localitzada, la pressió pot ser més forta, però la incidència sobre les capes profundes sembla menys important, i no hi ha problemes de patinatge a la tracció, particularment en condicions humides. L’animal és molt sovint menys pesat que l’eina motoritzada comparable. L’avantatge del cavall en relació al tractor en la qüestió de la compactació és evident: el tractor compacta a prop dels ceps i de les arrels quan la separació entre les files és petita (1,30 – 1,80 metres) mentre que el cavall té menys impacte i camina més al mig, entre les fileres.
– La disponibilitat i el preu de la font d’energia, ja sigui gasoil o benzina, provinents del petroli brut, són també elements que pesaran cada vegada més. En els països on no existeixen ajuts governamentals per alleugerir-ne el cost, els tractors tenen menys arrogància, és a dir que només s’utilitzen parsimoniosament, per allò que és essencial, feines per a les quals són difícils de substituir, com per exemple quan cal molta potència per acoblar-hi eines com la pala carregadora o altres que necessiten presa de força.

Aquestes raons haurien de ser suficients per engendrar un ampli moviment cap a una nova utilització de l’energia animal. Tanmateix, és possible que això no avanci tan de pressa, principalment per raons culturals esmentades més amunt, però també a causa de la pèrdua de coneixements i tècniques, de formació insuficient, de manca de disponibilitat d’animals de treball…

Una mica de context històric i cultural

La presència massiva de cavalls a la ciutat es remunta a un passat força llunyà. Va ser a finals del segle XIX quan els cavalls van assolir el seu efectiu màxim a les ciutats, a París en particular, on tiraven de l’òmnibus i dels tramvies. Estables immensos es trobaven al bell mig de París i comptaven amb diversos milers de cavalls. Antigament, és a dir abans de 1950, el cavall de treball era omnipresent al camp per a totes les feines agrícoles i per als transports de proximitat. Avui en dia és encara la situació que preval a Romania, i en menor mesura a Bulgària i a Polònia. Aquests tres països compten ells sols amb més d’un milió de cavalls de treball.

A Europa occidental, que era fins fa poc com els països esmentats de l’Est, l’evolució ha estat considerable, però la utilització del cavall de treball no ha desaparegut mai completament. Actualment, a tot Europa hi ha aproximadament un milió de cavalls que treballen però només un 1% d’aquests es troben a l’Europa de l’Oest. A França hi ha uns 40.000 cavalls de deu races de tir reconegudes, però entre aquest efectiu menys d’un miler treballa realment.

La situació a Europa és doncs molt contrastada. L’avantatge en un país com França, és que els usuaris d’avui en dia han hagut de mostrar una immensa voluntat per trobar la manera de viure amb i gràcies als seus animals de treball. Han après dels avantpassats segons el mode de transmissió tradicional. També han pogut tenir més intercanvis, trobades entre regions de vegades allunyades, cosa que es feia menys abans. Han hagut de perfeccionar la seva tècnica, la doma, la selecció d’animals aptes al treball amb llinatges que tenien bones referències.

Quan tots els agricultors estaven obligats a treballar amb cavalls, vaques o bous, segons la regió i els costums, alguns dominaven bé la conducció dels seus animals i les tècniques de treball associades; i altres patien, no treballaven a gust ni eren eficaços. També hi podien haver maltractaments, brutalitat cap als animals per manca d’aprenentatge, manca de coneixement o poca satisfacció amb la feina realitzada.

Actualment, és un triomf important disposar d’un viver de professionals que han construït i mantingut un saber fer contra vents i marees. Aquest saber fer s’ha beneficiat al mateix temps d’un encreuament amb les disciplines eqüestres i avui en dia cavalls de tir fan espectacles o tir de competició, cosa que no era la seva vocació inicial.

Finalment, aquest cavall de treball també s’ha adaptat per sobreviure. Cal una profunda connivència entre el domador i el cavall per realitzar un espectacle, però aquesta connivència pot tanmateix existir de manera menys “espectacular” amb el cavall agrícola. I el mateix cavall és capaç de fer les dues feines.

Els reptes a superar

La desaparició del cavall de treball del cor de les ciutats, que va ser molt anterior a la seva desaparició del camp, ha contribuït en el nostre imaginari col•lectiu a associar-lo a una situació de retard cultural, d’endarreriment. És un pecat capital o original que pesa sobre les possibilitats d’avenir. Encara que la presència ocasional i excepcional d’un cavall a la ciutat suscita una atracció, aquest judici queda present en el rerafons: aquell qui usa un cavall de treball és aquell qui no ha pogut o no ha sabut evolucionar, aquell qui ha quedat presoner i tributari d’una manera de fer ineficaç i passada. Estic convençut que la tècnica i la innovació no tindran cap problema per desenvolupar-se en el moment en què aquesta barrera cultural hagi caigut. És una mena de pas previ, de passatge obligat.

I encara un altre fre: la potència del cavall és limitada. Aquest límit topa amb els nostres hàbits –lligats a l’energia fòssil barata– de solucionar els problemes augmentant la potència. Un dur “retorn al passat” en perspectiva però inevitable a llarg termini. Com podria adaptar-se la nostra cultura a aquestes noves limitacions que estem molt poc preparats per pensar i encara menys a integrar?

Un altre aspecte a considerar és el benestar animal. La qüestió de la relació cavall/societat moderna tot just aflora, però hi ha aquí una aposta major. La nostra societat està preparada per acceptar la introducció massiva d’animals de treball dintre de la seva quotidianitat amb el que això suposa de relacions a restablir, de l’adquisició de noves maneres de ser, de desplaçar-se, de produir i d’intercanviar? Els riscos de bloqueig són nombrosos; riscos lligats per exemple a l’explotació mediàtica d’accidents de circulació a la ciutat amb cavalls implicats que podrien ser ferits, que ens veuríem obligats a sacrificar…; riscos lligats a una pèrdua de comprensió de què és un animal de treball: no un animal de companyia però sí un auxiliar, amb el qual hi pot haver una connivència, un plaer de treballar plegats, sempre guardant una certa distància, feta de respecte mutu, i amb una comprensió mínima dels codis de comunicació; també riscos lligats a la por perquè el cavall de tir és gran, imposant, fins i tot impressionant i no sabem com comportar-nos: m’atacarà? em mossegarà o em trepitjarà?

No estem protegits d’un possible refús de les noves relacions amb l’animal que, la majoria de nosaltres, hem de redescobrir completament i aquest és el repte més important: recrear un lligam entre els animals de treball i la societat en el seu conjunt. Els animals són auxiliars, no esclaus. Els cavalls necessiten exercici per estar bé, i els homes i els cavalls tenen un passat mil•lenari de col•laboració. El cavall aprecia la presència i la proximitat dels humans. És un animal sociable. Viu en grup a l’estat salvatge però també a l’estat domèstic. Sol en un box, s’avorreix. Li agrada treballar, i per poc que aquella o aquell qui el mena sàpiga comprendre’l i estar atent, és capaç de fer esforços importants i sostinguts, amb una gran atenció en allò que fa. El repte és doncs aconseguir fer sentir i comprendre la possibilitat d’aquesta connivència, de tornar a aprendre a viure junts de manera novament visible, de tornar la seva presència altra vegada normal i ben acceptada.

REQUADRE:
Cavall de tir, cavall pesat o cavall de treball?
Sovint utilitzem l’expressió “cavall de tir” quan parlem de tracció animal. En alguns idiomes, l’expressió “cavall pesat” ha intentat substituir l’antiga expressió lligada al treball. Cal també reconèixer que la venda de carn ha contribuït en part a salvar les races de tir però el “cavall pesat” feia pensar massa a aquest ús final, que tanmateix encara es manté.
Actualment, arran dels lligams que s’han començat a establir entre els usuaris europeus, potser caldria harmonitzar les nostres expressions, traduïdes directament en les diferents llengües i parlar d’”energia animal” i de “cavall de treball” tal com suggereix Pit Schlechter ? Això permetria integrar totes les formes de treball, fins i tot el bast. Tanmateix és molt difícil canviar mots tan ancorats en la nostra manera de parlar.

La tracció animal: una aposta amb futur

Los comentaris están cerrados.