Encara no hi ha comentaris

La fertilització del sòl

Andreu Vila i Núria Cuch

La teoria de la trofobiosi relaciona patologies i plagues de les plantes amb el seu equilibri fisiològic. Si bé en números anteriors d’Agrocultura ja hem tractat d’alguns factors que afecten aquest equilibri, n’hi ha encara molts d’altres, i un dels més complexos i importants és la fertilització. En aquesta ocasió, els autors ens parlen de la relació entre l’estructura del sòl, la textura, la matèria orgànica i la sensibilitat de les plagues i malalties.

Fertilitat del sòl i fertilització
Hem volgut diferenciar entre fertilitat i fertilització perquè és important que es tingui clar que una cosa és l’origen i evolució històrica que ha tingut un sòl (ens definirà la seva fertilitat inicial) i una altra cosa és el tipus d’aportacions i de gestió que nosaltres fem (fertilització). Sens dubte, aquesta fertilització ens condicionarà la fertilitat futura del nostre sòl.
Normalment entenem com a fertilització les aportacions de productes, minerals o orgànics, que fem al sòl, però en un sentit ampli aquest concepte es refereix a qualsevol actuació que hi fem i que afecta la seva fertilitat; per exemple el treball del sòl.

El nivell de fertilitat depèn de la seva estructura, la seva porositat, la seva textura, el seu nivell de matèria orgànica, el seu contingut en nutrients minerals…
Una bona estructura dóna porositat al terreny. La porositat –espais buits dins el sòl– permet un contingut adequat d’aigua i d’oxigen a nivell radicular. La presència d’humitat i, sobretot, d’oxigen afavoreix la proliferació d’organismes i de microorganismes en el sòl i, més en concret, dóna condicions òptimes per als processos d’intercanvi de substàncies solubles en la rizosfera (zona de l’entorn de les arrels on viuen microorganismes en simbiosi amb les plantes). Tinguem en compte que “…una deficiència en l’aeració de les arrels incrementa el nivell d’aminoàcids i les seves proporcions en els teixits de les plantes” (Labananskas et al., 1972 a Chaboussou, 1976) Recordeu que en el primer article comentàvem que l’acumulació d’aminoàcids en el teixit no és un fet positiu per a la salut de les plantes. L’oxigenació dels sòls estimula els processos de biosíntesi. Per altra banda, també cal tenir en compte que els processos d’asfíxia radicular afavoreixen la presència de fongs fitopatògens com Phytophtora sp. (mal de coll). Aquesta malaltia acostuma a ser un problema greu en plantacions joves quan es tracta de sòls amb deficiències en el drenatge.

L’estructura del sòl ve condicionada, bàsicament, per la textura (percentatge d’argila, llim i arenes), per la quantitat i qualitat de la matèria orgànica que conté el sòl, pel tipus de treball que hi realitzem, i sobretot, per les arrels, els organismes i microorganismes que hi viuen.

Parlem d’aquests condicionants: la textura és el concepte que més ens sona. Quan fem una anàlisi de sòls ens dóna la textura: argilosa, llimosa, franca, arenosa i les seves proporcions. La franca és la més equilibrada, —però que sigui franca no ens garanteix una bona estructura. Si partim d’una bona textura serà més fàcil una bona estructura però no és suficient; cal tenir en compte els altres condicionants. Si és argilosa o llimosa dóna tendència a problemes de drenatge i si és arenosa tendeix a problemes per massa rentat. Però ja hem dit que no són condicionants exclusius.

La matèria orgànica és la gran oblidada en l’agronomia convencional. Simplement es parla d’ella com a esmena orgànica en el cas que un terra en sigui realment pobre però no se la té en compte com a font d’elements nutritius per a les plantes i els organismes del sòl. En una agricultura ecològica cal dominar l’”art” del maneig de la matèria orgànica.

Hi ha molts tipus de matèria orgànica i això ens la fa difícil de conèixer i de manejar. Una d’elles és l’humus: una matèria orgànica estable2 i d’estructura complexa. Bàsicament se la pot descriure com aquella substància fosca, amb aroma de bolet que hi ha sota la fullaraca dels boscos. En més o menys quantitat n’hi ha en tots els sòls. Convé que n’hi hagi una quantitat suficient perquè és el principal responsable d’una bona estructura del sòl. Té la capacitat d’unir-se amb les argiles per formar el que coneixem com a “complex argilohúmic” i construeix d’aquesta manera l’edifici del sòl; la seva estructura. Les nostres condicions climàtiques (clima càlid i amb humitat suficient) afavoreixen molt la descomposició de l’humus en els seus components, sobretot si, a més, treballem el sòl. No hem d’oblidar que és matèria orgànica i es descomposa —o mineralitza— i dóna com a resultat energia, CO2, H2O i minerals (nitrogen, ferro, magnesi, sofre, etc., en diverses formes). Aquests components minerals alimenten les arrels de les plantes. Per contrarestar la pèrdua d’humus és molt important anar-lo reposant per mitjà d’aportacions de matèria orgànica precursora d’humus, és a dir, amb una relació carboni/nitrogen alta.
Ja hem començat a parlar del treball que fem al sòl. Hem de tenir en compte que amb aquest treball mai no creem estructura. Els qui creen l’estructura del sòl, partint d’una textura i d’un nivell adequat de matèria orgànica, són els cucs de terra, els artròpodes i els microorganismes que hi viuen, juntament amb les arrels de les plantes —les cultivades i les que creixen lliurement. El treball que fem al sòl serveix per a esmicolar-lo i preparar-lo per a la sembra, o bé per al control de les herbes o bé per a calçar alguns cultius, o bé per obrir un terreny compactat amb l’ajuda d’un subsolador, etc., però no serveix per a crear estructura. De fet, el que fem és trencar estructura i, en airejar el terreny, provocar mineralització de la matèria orgànica (per tant, descomposició d’humus). Així és que cal fer el treball del sòl que calgui, però no més.

Veiem doncs que en realitat, els responsables finals d’una bona fertilitat del sòl són els éssers vius que hi ha. Anem a veure les conseqüències de tenir o no tenir en compte tot això.

Paper dels microorganismes
Els compostos orgànics (polisacàrids) produïts pels microorganismes del sòl n’afavoreixen l’estructura, estabilitzen els agregats i redunden en benefici dels processos anteriorment explicats. El paper dels microorganismes no solament és beneficiós com estructurant sinó també per la funció d’intercanvi de substàncies orgàniques i minerals. És important anotar que “intervenen a través de les seves secrecions, amb la seva capacitat de quelació i amb la seva influència sobre el comportament dels oligoelements del sòl” (Chaboussou, 1976).

Sòls supressors de malalties
Els sòls supressors són aquells que, degut a la seva composició microbiològica –molt determinada per les condicions edafològiques–, impedeixen el desenvolupament de determinat patogen.

Segons Bello “un gram d’argila correspon entre 500 a 800 metres quadrats de superfície, amb el que això suposa per a la retenció d’antagonistes que són importants en el control de les plagues i malalties del sòl, donant lloc als anomenats “sols supressors”, on determinades malalties no es desenvolupen en les plantes” (Bello et al., 1995 en Llácer et al., 1996).

“Els sòls supressors representen un equilibri de la flora microbiana, regulat per la interacció de molts microorganismes heterogenis i és, sens dubte, un dels casos més espectaculars de l’efecte de factors de la natura viva sobre la inhibició de malalties. La supressivitat d’un sòl va lligada generalment a la fungistasi, definida com la inhibició de la germinació d’espores d’un fong, determinat per la presència d’organismes en el sòl, així com per la competència microbiana per nutrients disponibles per al creixement fúngic en el sòl” (Blanco, 1995 a Llácer et al., 1996).

Efecte sobre la fisiologia vegetal i sobre la sensibilitat a plagues i malalties
Aquest equilibri de microorganismes vindrà afavorit per la matèria orgànica, que té un efecte tampó en el sòl. A més, com que millora l’estructura, ajuda a tenir major retenció de l’aigua. També produeix un increment de la capacitat d’intercanvi catiònic (CIC)… Si obviem aquest fet i empobrim els nostres sòls de matèria orgànica i aportem, com a substitut, adobs minerals, estem afavorint una absorció de nutrients superior a la necessitada per les plantes. Aquest excés de minerals solubles en la solució de la planta porta sempre problemes associats. Sabem que insectes i fongs necessiten importants quantitats de nitrogen per a formar les seves estructures i per al funcionament del seu metabolisme, així és que una sobrefertilització afavorirà la relació parasitària.

Exemples al Baix Llobregat
El sòl sense humus, sense microrganismes i aplicant adobs minerals de forma continuada i per sobre de les necessitats, no alimenta la planta d’una forma equilibrada. Són moltes les parcel•les que hem analitzat al Baix Llobregat (comarca de Barcelona) amb continguts de matèria orgànica inferiors al 1’5 % i algunes inferiors al 0’5 %3. Aquestes parcel•les —quasi sempre per la dificultat d’aplicació de la matèria orgànica— utilitzen adobs minerals des de fa més de 30 anys quasi de forma exclusiva. Moltes treuen les restes de poda i les cremen (exportació de matèria orgànica) i tenen els sòls nus (afavoreixen la mineralització). En aquestes parcel•les les morts de fruiters, quasi sempre per sequera, patògens tipus armillaria (Armillaria sp.) o rosellinia (Dematophora necratix), són molt normals. Els atacs de barrinadors com el cap gros (Capnodis tenebrionis) o el cossus (Cossus cossus) també són molt habituals. Moltes vegades aquests atacs són simultanis: un arbre dèbil (predomini de la proteolisi) normalment és el primer atacat per capnodis adults, fongs del sòl … Com diu el pagés Albert Presas: “La misèria crida misèria”.

Altres efectes beneficiosos de l’aportació de matèria orgànica
En principi acceptem que, en les nostres condicions, un contingut de matèria orgànica més o menys alt afavoreix l’equilibri de la planta. Per arribar a aquest contingut és imprescindible realitzar una correcta fertilització orgànica. Les aplicacions de fems, a part d’incrementar el nivell de matèria orgànica del sòl, l’enriqueixen de macro i micronutrients essencials; aquests micronutrients (ferro, zinc, manganès, bor…) afavoreixen el creixement i la resistència de la planta. “La major part dels fems presenten l’efecte àcid indolacètic, procedent del triptòfan per acció dels fongs i dels bacteris del sòl, i probablement també dels enzims de les plantes” (Chaboussou, 1976) Sabem que el triptòfan és un aminoàcid precursor de la auxina AIA (hormona de la planta) i, per tant, la seva presència afavorirà la presència d’auxines, i aquestes estimularan el creixement de la planta. Així, no només parlem dels efectes beneficiosos de la matèria orgànica per a l’estructura del sòl i l’increment de micro i macro organismes, sinó també pel seu efecte estimulador del creixement. Aquest efecte estimulador es deu, a part del triptòfan, a diferents compostos orgànics (fenols, àcids, substàncies húmiques) amb repercussions directes o indirectes en el metabolisme de la planta.

Com que el tema tractat és molt extens, partim l’article en dues parts; si en aquesta hem parlat de la relació entre l’estructura del sòl, la textura, la matèria orgànica i la sensibilitat de les plagues i malalties, en la segona part (proper número d’Agrocultura) farem alguna reflexió sobre l’efecte de determinats elements, com el nitrogen, el potassi i el calci respecte a l’estat sanitari de les plantes.
———————————–
Aquests articles es publiquen simultàniament, amb algunes variacions, a Agro-cultura i a la revista Eina de la Unió de Pagesos del Baix Llobregat.

Andreu Vila i Núria Cuch treballen com a tècnics de l’Associació de Defensa Vegetal (ADV) de Fruita del Baix Llobregat.

—————————————

BIBLIOGRAFIA

Chaboussou, F. Las causas del parasitismo: Fisiología y resistencia de la planta. Factores extrínsecos que condicionan la resistencia de la planta. Vida Sana. (Cuadernos técnicos) (extret de “Physiologie et resistance de la plante” y “Fumures, traitements et autres facteurs extrinseques que conditionent la resistance de la plante” de Chaboussou, 1976).

Chaboussou, F. Influencia de la fertilización sobre el valor nutritivo de la planta. Vida Sana. (Cuadernos técnicos)

Llácer, G. [et al.]. Patología Vegetal: Tomo I y Tomo II. Madrid: Phytoma: Mundi-Prensa, 1996.

1 Cal recordar que entenem per “equilibri fisiològic” l’estat en què en el metabolisme de la planta domina la síntesi de proteïna per sobre de la lisi (veure article Agrocultura 24). L’estat on, tenint una producció qualitativa i productiva alta, no hi ha una acumulació de molècules senzilles (aminoàcids lliures, poliamines, sucres…) en el teixit vegetal.

2 L’estabilitat és un concepte relatiu. Anomenem una matèria orgànica estable perquè ho és més que d’altres que es degraden molt ràpidament. Evidentment no és una estabilitat permanent o a llarg termini. L’humus també es degrada però més lentament que altres matèries orgàniques.

3 Un nivell adequat de matèria orgànica en un sòl agrícola seria entre un 2 i un 4 %. Però les condicions climàtiques i edafològiques afecten molt aquest valor. En comarques càlides és difícil arribar al 2% i en comarques fredes (Pirineus) es pot superar fàcilment el 4%.

La fertilització del sòl

Los comentaris están cerrados.