.

Pep Bòria: el cultiu ecològic de cereals sense rotacions ni aportacions d’adob

En Pep Bòria és un dels pioners de la producció ecològica de cultiu de cereals i de lleguminoses a Catalunya. Des de la Conca de Barberà, fa anys que treballa per optimitzar un sistema que s’apropi al màxim possible al model de la natura. Per aquest motiu va decidir no incorporar ni adobs ni fertilitzants als camps, i també és per això que va optar per un policultiu enlloc de la típica rotació entre cereals i lleguminoses.

Per Alba Gros. Amb la col·laboració de Josep M. Roca i Josep Ramon Sainz de la Maza.


La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/num/84
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/575-revista-agrocultura-num-84-estiu-2021.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/

Les Piles és un poble proper a Santa Coloma de Queralt, a la zona alta de la comarca de la Conca de Barberà. Paisatge ampli de camps, ara tots verds, amb esquitxos de matolls i arbredes, i closos verds que dibuixen un mosaic terapèutic per a la vista i per als sentits.

Hem quedat amb el Pep Bòria, pagès de tota la vida, en un punt que indica el Google Maps i on arribem cadascú per la seva banda a causa dels diferents punts d’origen. Serem una bona colla en aquesta visita: en Josep Ramon Sainz de la Maza, assessor en agricultura regenerativa; l’Alba Gros, que s’ocuparà de prendre nota i no perdre pistonada; i evidentment el Pep i els seus dos fills, en David i en Guillem, que han tramitat la incorporació agrària i encapçalen la innovació tecnològica a l’explotació. Un bon exemple de com en pot resultar, de positiu, el relleu generacional.

Uns minuts més tard se’ns afegeix en Josep M. Roca, pagès a estones, tècnic de l’Oficina Comarcal del Departament d’Agricultura de la Conca de Barberà i, tal i com s’autodefineix, veu de la consciència del Pep, si més no econòmica, perquè gestiona les seves subvencions. I és que el grau d’inversions segur que és important, a la vista de les quatre naus –alguna en construcció– i la maquinària i els arreus que hi anem descobrint.

Copiar el model que ens dona la natura

En Pep Bòria té dos maldecaps principals a l’hora de plantejar la gestió dels camps: el margall i la cugula, dues arvenses que el preocupen especialment i que l’han portat a cercar solucions innovadores. I té una mena de principi general que ens fa entendre per què en el seu dia va abraçar la producció ecològica: copiar el model del creixement silvestre de les plantes. Segons la seva concepció, “una rotació és un monocultiu, i un monocultiu és un atemptat a la natura”. És per això que no li agrada fer aportacions a la terra per augmentar la matèria orgànica i no tira fems ni cap mena d’adob; i és també per això que no fa rotacions entre cereals i lleguminoses.

“Una rotació és un monocultiu, i un monocultiu és un atemptat a la natura”, diu en Pep Bòria

Aleshores s’obre la gran pregunta: com es pot produir blat un any rere un altre en una terra i amb un clima com el del nostre país sense aportar matèria orgànica ni fer rotacions, i alhora controlar les arvenses? Les Piles està a uns 700 metres d’alçada i la pluviometria anual és d’entre 350 i 500 litres per metre quadrat. Per força, la resposta ha d’incorporar una mirada innovadora que, ja ho avancem, poc té a veure amb les idees que està impulsant l’agricultura regenerativa.

Simplificant: si l’agricultura regenerativa aposta, d’una banda, per les aportacions importants de carboni, de cobertes vegetals i també d’animals de pastura per augmentar la vida microbiològica del sòl i en conseqüència la seva fertilitat i, d’altra banda, desaconsella la llaurada –tot i que en el nostre país encara costa veure iniciatives que se’n surtin plenament en el cultiu de cereals–, en Bòria representa tot el contrari.

L’única aportació que estaria disposat a fer en el sòl és d’Ormus (un preparat multimineral que es pot fer a partir d’aigua de mar), proposta difícilment viable perquè implicaria recollir 200.000 litres d’aigua de mar, processar-los i després aplicar-ne el resultat a les 150 hectàrees de camps que gestiona amb els seus fills. I pel que fa al treball del sòl, la primera visita a les naus on guarda la maquinària ja ens deixa clar que no llaurar ni entrecavar no és una opció per a ell.

El maneig dels cultius

Partint de la idea de seguir al màxim possible el sistema natural, en Pep Bòria va decidir fa 40 anys no tirar cap adob químic a la terra. I ara fa vuit anys va fer un pas més i va decidir no aportar cap mena d’adob, ni fems, ni compost, ni res; ben agosarat! Per mantenir la matèria orgànica va optar per fer un cultiu associat de cereal i alfals, de tal manera que hi hagués una mata d’alfals cada metre quadrat, aproximadament. Aquesta gestió feia necessari optimitzar el sistema d’assecat i de neteja del gra. En primer lloc perquè la sega conjunta fa que l’alfals aporti humitat i en conseqüència cal estendre la collita per deixar-la assecar completament abans de triar-la i netejar-la. I en segon terme perquè, evidentment, cal separar el cereal de l’alfals per poder comercialitzar-lo.

Entrecava cada vegada que plou, no només per les arvenses sinó també per trencar les esquerdes per on s’evapora l’aigua del subsòl

Fa dues campanyes va decidir que no n’hi havia prou i que per tenir la terra equilibrada calia una diversitat més alta de famílies de plantes, tal i com passa a la natura. L’objectiu era sembrar quatre espècies diferents en la mateixa línia i en el mateix moment.

Per aconseguir-ho, va veure clar que els encaixava millor una màquina de sembra directa que els permetés una amplada òptima per després poder passar a entrecavar entre línies.

En va trobar una de segona mà a Sevilla i encara va haver de modificar-la per ajustar-la a les seves necessitats: “Les llavors s’han de colgar com a màxim el doble del seu diàmetre; i les llavors petites han d’estar a un màxim d’un centímetre de fondària; per això només naixia un 10% de l’alfals que sembràvem”, explica en Pep.

La solució va ser ajustar la màquina perquè cada llavor es sembrés a la profunditat correcta. Es van canviar la disposició i l’amplada de les línies de sembra, es van afegir tremuges per a més llavors per fer dosificacions separades, i en cada línia de sembra es van muntar dues sortides per a profunditats diferents alhora que es va incorporar un rascle desherbador.

El pes de la maquinària

Cereal, cigró, llinosa i alfals són les quatre espècies que entren dins del policultiu. El cereal pot ser camut, blat escanda asturià, espelta o civada. La distància entre files: 33 centímetres, la mida òptima per gestionar bé les arvenses amb el guiatge d’un GPS que, tot sigui dit de passada, té un cost de 33.000 euros. Això sí, gràcies a aquesta eina de precisió tecnològica, el tractor té clar per on passar per no trepitjar el cultiu ni en els punts en què les línies s’entrecreuen. El conductor del tractor no cal ni que agafi el volant.

De fet, el sistema de GPS també funciona amb la sembradora. Si no fos així, la gestió posterior de les arvenses no seria possible amb aquesta eina. No és que vagi com una seda, en David i en Guillem ho saben i ho pateixen prou, però fa la feina que necessiten.

La densitat de sembra és de 170 quilos/hectàrea de cereal, 30 quilos/hectàrea de cigrons, 20 quilos/hectàrea de llinosa i 10 quilos/hectàrea d’alfals. La idea és que l’alfals i el cigró aportin nitrogen al sòl per ajudar a fer créixer el cereal i a millorar el percentatge de matèria orgànica de la terra.

I pel que fa a la llinosa, a en Bòria li agrada pensar que les seves flors atrauen pol·linitzadors i eviten que altres insectes plaga s’hi acostin, tot i que en plagues i malalties destaquen els fongs, i en els últims anys sobretot el rovell, segons apunta en Josep M. Roca.

El resultat és una línia amb una densitat prou alta com perquè les arvenses no hi creixin. Entre línies sí que es pot arribar a infestar, de tal manera que en alguna ocasió, segons ens diuen, “sort de la guia del GPS combinada amb les càmeres de la desherbadora, perquè nosaltres no distingíem la línia entre tanta herba”. Les seves prioritats són clares: “La cugula –o civada borda– és la causa de què necessitem màquines potents de treball del sòl”.

I no s’hi han posat per poc, si hem de jutjar per l’arada que té estesa en una de les naus, que podria tunejar-se per simular un esquelet de dinosaure. En Guillem i en David la van anar a buscar al sud de França. “El margall vol la terra dura. La sembra directa deixa una capeta d’herbes, però a sota la terra queda dura, dura, ideal per al margall”.

Llaurar permet colgar la llavor de margall, que no té potència suficient per emergir; amb la cugula l’efecte és menor, ja que té molta capacitat de travessar el sòl per sortir. Per això en Bòria no fa sembra directa; la sembradora que utilitza és una màquina concebuda a priori per a aquest fi, però ell l’ha escollit per la seva capacitat de precisió.

Una altra manera de fer

El cicle del maneig és entrar a l’octubre i, en funció de la densitat que hagi pres l’alfals, picar-lo o incorporar-lo, amb la idea que deixi espai per als cultius a sembrar i no infesti tot el camp.

A la tardor, si és possible, falsa sembra per fomentar l’emergència de les arvenses i, un cop eliminades, sembra del policultiu. Entrecavar 2-3 centímetres entre línies cada vegada que plou, no només per eliminar les arvenses sinó també per trencar les esquerdes que s’obren a la terra, la capil·laritat, que són canals pels quals s’evapora l’aigua del subsòl. Segar el mes de juny o fins i tot a primers de juliol.

Fa anys que en Pep no tira cap mena d’adob ni fertilitzant de cap tipus als camps

Assecar i triar la llavor per a la seva comercialització. Deixar l’alfals al camp perquè la seva arrel vagi treballant per aportar nitrogen al sòl. “Amb una mica de sort, si fa alguna pluja, rebrota i floreix”, explica en Bòria. I a l’octubre, tornar a començar el cicle.

“Tota aquesta gestió no ens quadra amb l’altra teoria del treball de la microbiologia del sòl respectant al màxim la terra, sense treballar-la”, aporta en Josep M. Roca. Però també és cert que no hi ha experiències prou exitoses de cultiu d’extensius ecològics sense llaurar en condicions com les de Les Piles.

En zones de França se n’estan sortint, però allí el ritme d’evolució del sòl és un altre: plou més, tot avança més ràpid… Aquí ens cal més paciència. I també s’entén que la pagesia ha de viure de la terra i quan comences a fer el procés de canvi passes uns anys de collites pobres”, reflexiona en Josep Ramon Sainz de la Maza.

La conversa deriva ràpidament cap a un debat obert entre l’una i l’altra opció, sense que quedi res en clar, com sol passar en ocasions així. “A zones més frescals com el Berguedà es pot fer un tipus de gestió que aquí no és possible perquè se’ns resseca la terra; i a més aquí no tenim bestiar per entrar a pasturar el rostoll”, diu en Pep Bòria.

La visita als camps ens certifica el que aquest pagès ens explicava al peu de magatzem, sota la mirada fèrria de la maquinària. En els camps, el cereal creix potent i fa goig de veure. Aquest any, si la climatologia acaba d’acompanyar, es podria doblar la producció de l’any passat i podria arribar a 2.000 quilos/hectàrea de collita conjunta del policultiu.

Entre línies, el terra, de color clar, és orfe de qualsevol herba; i dins la línia, observem les plantes, aquí i allà, de l’alfals; descobrim l’aparent fragilitat del lli, i el cigró es mostra molt tímidament. Aquesta percepció és més marcada en els camps que s’han sembrat més tard, al gener.

El debat segueix sobre la idoneïtat o no d’aportar fems i en Bòria continua deixant anar alguns cagumde… sense més transcendència que la que pot aportar un intercanvi d’opinions entre col·legues. “Des que s’escampen fems als camps de la Conca que hi ha problemes de fongs, i ara de pugó! I a més, quins fems hi tiraries? Si estan plens d’antibiòtics que maten la terra!”. “Cada vegada menys, cada vegada menys… els pinsos ja quasi no es mediquen, només animals afectats, el problema és l’adequada gestió dels fems i els purins”, replica en Josep M. Roca, prou coneixedor de la realitat de les explotacions ramaderes des de la seva posició en l’Oficina Comarcal del DARP.

Entre les línies, de tant en tant, una separació més gran de 50 centímetres assenyala per on passen les rodes del tractor. I l’aire. “M’agrada que hi passi l’aire, crec que ajuda a que no proliferin els fongs”. Ben mirat, no veiem ni rovell ni pugó en els diferents camps que trepitgem. Qui sap si el policultiu és un bon antídot per les malures dels cultius extensius. Serà útil fer-ne un seguiment. ✿

La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/num/84
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/575-revista-agrocultura-num-84-estiu-2021.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/

Los comentaris están cerrados.