.

Gloria I. Guzmán: “El camí de sustentabilitat ambiental, sense equitat social, no és sostenible”

Gloria Isabel Guzmán és una de les investigadores en agroecologia de més recorregut a l’Estat espanyol. La seva especialitat és l’estudi dels sistemes agroalimentaris en perspectiva històrica i social, des del Departament de geografia, història i filosofia de la Universidad Pablo de Olavide. És professora del Màster d’Agricultura Ecològica de la Universitat de Barcelona i membre del Laboratori Història dels Ecosistemes. Hem parlat amb ella dels reptes que el sistema agroalimentari i la producció ecològica tenen al davant.

La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/640-revista-agrocultura-num-87-primavera-2022.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/

Ens argumentaves a les jornades Atmosterra que l’agricultura de l’Estat Espanyol ha arribat a un punt de col·lapse. Per què?

Parlem d’un col·lapse social i ambiental. Social quant a la destrucció absoluta del que és l’agricultura familiar, que és la que proporcionava els serveis ambientals a més del menjar. Ara estem en una situació molt delicada, perquè l’acaparament dels mitjans de producció fora d’aquesta agricultura familiar implica l’entrada de grans corporacions i empreses en el món de la producció agrària, amb acaparament de terres, d’aigua i d’ajudes governamentals. Si un veu la gràfica de substitució dels uns pels altres, és impactant. A més, aquesta agricultura familiar està sent substituïda per treball immigrant amb les males condicions laborals que això suposa.

D’altra banda, també existeix la destrucció ambiental, on també estem en una situació molt delicada perquè la capacitat productiva agrària de la península Ibèrica, i de l’Estat Espanyol en particular, ha caigut en picat. La degradació dels sòls i de l’aigua, i la disminució de la quantitat d’aigua, de la biodiversitat i dels recursos fitogenètics és brutal. Si un ho veu en perspectiva, la situació és mesquina. Existeix una dependència brutal també d’energia i de materials.

En aquest context de col·lapse de l’agricultura, el vostre grup Laboratori Història dels Ecosistemes proposa una recuperació dels secans de la península Ibèrica. En quin sentit?

La perspectiva històrica et dona molta riquesa perquè et permet entendre el funcionament de l’agricultura orgànica en el passat i, encara que no funcionarà exactament igual en el futur, és cert que et dona una idea molt clara de quines són les possibilitats i els límits del nostre territori per a generar una agricultura sustentable, com era l’agricultura orgànica preindustrial.

En aquest sentit, els cultius de secà eren clau: eren el motor del conjunt dels ecosistemes, perquè d’ells sortia l’energia i els nutrients per tal que funcionessin les zones més productives, les zones de regadiu on el sòl era de major qualitat.Antigament, els secans alimentaven la ramaderia de labor, que generava el fem i la capacitat de treball dels animals; i ara ha de recuperar-se en el mateix sentit. Això va unit a la qüestió econòmica. El problema de l’agricultura espanyola és que té uns costos intermedis enormes. És a dir, destina molts diners al sector industrial i al sector dels combustibles fòssils.

Els secans poden generar dues coses: d’una banda, l’energia que mogui l’agricultura (que no tota la societat) a través dels biocombustibles, complementat a través de l’energia fotovoltaica i eòlica, perquè aquestes energies renovables no podran substituir per complet els combustibles fòssils a causa d’altres limitacions, com les terres rares usades en la seva producció. Per tant, l’agricultura ha de generar aquests biocombustibles, encara que de manera parcial, per a la seva maquinària. Això implica que no és una sortida de flux econòmic cap a altres sectors econòmics.

D’altra banda, els secans han de proveir també l’alimentació per a la ramaderia per a així obtenir un cert nivell d’aliments d’aquesta (llet, ous, carn, etc.), encara que menor que actualment.

Parlem una mica de la petjada de carboni. Creus que el sistema alimentari pot arribar a compensar les seves emissions de gasos d’efecte d’hivernacle?

Des d’un punt de vista productiu, ja ho està fent. Per exemple, l’olivar ecològic a …

Aquest article encara no està disponible en format digital.

Los comentaris están cerrados.