Annelies Broekman ha vinculat la seva trajectòria professional a l’aigua, la seva gestió i les polítiques que hi incideixen en el context de canvi climàtic. Ara forma part de l’equip d’investigació del Centre de Recerca en Ecologia i Aplicacions Forestals. S’ha format a la Universitat de Saragossa i a la Universitat de Bologna; és membre de la Fundació per a una nova cultura de l’aigua. Avesada a treballar en coordinació amb múltiples organitzacions, ara té en el seu punt de mira la millora d’espais de governança en aquest àmbit i la integració del coneixement científic en la presa de decisions polítiques.

Text: Redacció. Imatges cedides pel CREAF

La condició d’entrevista en línia a l’Annelies Broekman no difumina ni una dècima la seva fortalesa de conviccions. Amb les seves r potents, el seu accent d’estrangera, a qui esporàdicament se li escapa alguna paraula en anglès o castellà, desplega respostes contundents, decidides i radicals, però des d’una posició oberta de qui sap que les transformacions necessiten sostenir-se de xarxes i pactes entre tothom implicat.

Per què no plou?
Els cicles de sequera sempre han existit, però ara, arran dels canvis climàtics, estan incrementant la seva freqüència i la seva intensitat. També es veu que els anys humits, que normalment permeten que ens recuperem d’una sequera, són més curts. Per tant, és una suma entre el que és normal i el canvi climàtic.

Què podem fer per adaptar-nos a aquesta situació de sequeres més freqüents i més severes?
La millor carta que podem jugar enfront dels canvis que venen és restaurar massivament les conques hidrogràfiques en si. Això significa canviar completament com utilitzem l’aigua, perquè Catalunya n’utilitza -segons l’Índex d’Explotació de l’Aigua- un 35% més de la que tenim, en temps de normalitat! Així que quan arriba una sequera, l’impacte és molt més bèstia i no tenim marge de maniobra. El mateix sistema pateix més la falta d’aigua perquè no pot posar en pràctica les funcions que ja té integrades per resistir. L’ecosistema està més que acostumat a la sequera; som nosaltres, que no entenem on estem, no respectem el nostre propi hàbitat, i amb una certa falta d’humilitat sobreexplotem recursos com l’aigua. Quan arriba la sequera, col·lapsa el medi natural i col·lapsem nosaltres.

Però segur que els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua coneixen el que estàs explicant i, malgrat tot, no ho estem fent bé. És un tema de decisions polítiques, de governança, o una qüestió de coneixements i capacitat tècnica?
L’ACA té un equip tècnic brutal, és gent preparadíssima, i tenim eines tècniques punteres. El problema és que com a tècnic/a pots fer un boníssim treball, però no va enlloc si la política no et confirma l’objectiu pel qual estàs treballant. I a més, l’aigua no es pot gestionar tan sols des de l’aigua. La Directiva Marc de l’Aigua ja diu que les decisions s’han de prendre en conjunt, perquè si no, una mà fa, i l’altra desfà. En aquest sentit, el 2010, l’ACA va canviar els seus estatuts per poder crear consells de conca, amb la intervenció de totes les autoritats competents per a cada una d’elles; però aquests consells mai s’han creat.

Potser hi ha lobbies a qui tampoc els interessa que es creïn.
És cert que hi ha lobbies més potents que els estats, però no hem de pensar que no podem fer-hi res; no em val el victimisme! Els municipis poden dir que no, eh! La Directiva Marc de l’Aigua no solament proposa un consell d’autoritats competents per conca, sinó que també inclou la ciutadania en la presa de decisions. Podem donar opcions amb ajuda tècnica, però el territori ha de corresponsabilitzar-se de la gestió de l’aigua i ha de participar activament no només en decidir què fem, sinó en viure la decisió i monitorar l’impacte de les decisions preses.

Què et sembla el Pla de Sequera de Catalunya?
Es va aprovar el 2018 i el vaig celebrar molt. Dona les regles a seguir segons les condicions i és un bon instrument. Abans anàvem a cops de decret, amb la qual cosa, depenia del polític si retallava o no, i per on. El que critico és la implementació del Pla. Jo crec que hauríem d’haver decretat l’emergència molt abans. Em sembla que estem estirant la corda molt i molt per por a les afectacions econòmiques. La pagesia ja ha perdut collites, ja hi ha molt dolor cultural al món agrari. Ara han començat amb la indústria: digues a Coca-Cola que no pot embotellar, o a una fàbrica de microxips que retalli en aigua… Crec que hi ha molta timidesa a limitar l’ús de l’aigua segons el pes polític que tenen els diferents sectors econòmics, i això no està bé.

Els cabals mínims exigits per als rius també els han modificat?
Sí, el més greu és que han decidit no mantenir els mínims dels cabals ambientals dels rius; i això és una molt mala decisió.

Quin impacte tindrà?
L’informe de l’estat de la natura de Catalunya ens diu que el 2020 estàvem amb una pèrdua del 53% de la biodiversitat aquàtica. Et parlo només de ‘bitxos’ que viuen a l’aigua dolça. Amb aquestes retallades de cabal, podem arribar a més del 70% i molts animals podrien no tornar mai, com per exemple el tritó del Montseny. Crec que la gent no ha entès què significa la gravetat de perdre biodiversitat.

Què significa en l’àmbit fluvial?
Et posaré un exemple. Un riu que està viu i que té cabals ambientals adequats en els diferents períodes de l’any, amb la biodiversitat que li correspon podrà, per exemple, depurar l’aigua. De franc! No netejarà substàncies químiques perilloses -les depuradores tampoc ho fan-, però sí tots els residus orgànics que hi van a parar.

Hi ha altres països de la conca Mediterrània que ens puguin servir d’exemple quant a gestió de l’aigua?
Jo no en conec. Tots els països de la conca Mediterrània tenen una escassetat hídrica greu. Tots consumeixen més aigua de la que tenen disponible perquè és un recurs que ha estat motor de desenvolupament durant el segle passat. No hi ha cap activitat econòmica que no necessiti aigua. Hem sobreexplotat els recursos. Hauríem de tenir un altre model econòmic i cadenes de valor diferents per poder evitar la nostra autodestrucció.

Hem de continuar pel camí de les dessalinitzadores? Sembla que s’obre el debat per triar entre aigua i energia.
Sí, les dessalinitzadores gasten molta energia. A Catalunya podrien arribar a produir 130 hectòmetres, que és moltíssim en relació amb altres països. Fer-les anar amb energia solar també implica un cost ecològic important, diferent del de les energies fòssils perquè tenen menys emissions, però com gestionem la producció de les eines per a fer les energies renovables? Ara mateix les estem fent sense justícia social, econòmica o climàtica.
A més, les dessalinitzadores tenen un impacte local brutal. Les salmorres que en surten no són ‘una mica d’aigua salada que tirem al mar, que ja és salat i no importa’, ha! Ens estem carregant tota mena de vida marina amb unes salmorres que tenen una concentració salina molt més alta que la de l’aigua del mar i químics procedents de la neteja dels filtres i d’altres processos de la dessalinització. Que no tindrem gambes de Palamós! Que no tindrem musclos al Delta!
Res és de franc, excepte un ecosistema sa. I de fet a nosaltres tampoc ens sortiria de franc conservar-lo perquè hauríem de renunciar a altres usos del territori. En definitiva, les dessaladores provoquen una pujada de preu del consum, tenen un impacte en el mateix cicle de l’aigua i generen falses expectatives de creixement.

Què vols dir amb això?
Allí on tu generes aigua, generes demanda. I què volem fer amb aigua dessalada? No va a la pagesia per fer menjar! Va per turisme, indústria, zones urbanes… que són els que tenen la capacitat econòmica per a pagar-la i que estan disposats a fer-ho perquè els dona una estabilitat en l’ús que els va bé. No crec que existeixin solucions tècniques, fàbriques d’aigua per calmar una set infinita. És una fugida endavant que destrossa el territori, crea unes economies completament insostenibles i no arrelades, i invisibilitza la interdependència que tenim amb l’ecosistema.

En el seu dia, la implantació del regadiu en moltes zones de secà potser també va ser una fugida endavant però va permetre la pervivència de la pagesia.
I com està ara el sector amb el pantà buit? Com està ara el sector amb la crisi del dièsel? Com està el sector si no pot vendre al port de Barcelona per anar a tot arreu, si ens tanquen el canal de Suez? Si hi ha guerres a tot arreu… És esgarrifós. Estem anant cap a una situació de militarització dels recursos, de la terra i de la vida de la gent. I el sector primari és el més important que tenim perquè els diners i el petroli no es mengen. Mira què passa a Gaza. El primer que fa un agressor és bombardejar la dessaladora i matar pagesos que cullen olives. Necessitem un canvi de model agrícola que tingui en compte els riscos i aquest canvi d’escenari.
Entenc que els anys seixanta la integració vertical i els regadius van salvar una pagesia que no sabia ni on fotre’s un tret. Però ara, d’on trauràs el microxip si els Estats Units envaeixen Taiwan? D’on agafem els materials necessaris per a aquesta digitalització? Qui ens garanteix que tenim l’aigua per refredar els servidors que gestionen les dades d’aquest món digital? És molt més intel·ligent optimitzar l’ús de recursos que estan al nostre abast en una equació on tinguem en compte el canvi global: climàtic, demogràfic i d’ús del sòl. No estic dient que tornem a l’edat de pedra, però si volem un país lliure i feliç, hem de ser molt intel·ligents en combinar diferents tipus d’agricultura.

Per exemple?
Jo soc molt crítica amb l’agricultura d’exportació, de cash crops (cultius amb finalitats lucratives) com el blat de moro per a vaques de Qatar, que només deixen aquí benefici per a aquella persona que és una baula de la integració vertical.

Les inundacions de Grècia del 2023 van tenir com a conseqüència la pèrdua d’una quarta part del terreny agrari. Són dades possibles?!
Sí que són possibles.

Nosaltres estem en una situació tal de vulnerabilitat que ens podria passar el mateix?
Vull ser prudent, cada conca i cada realitat és diferent. Els danys per inundació depenen dels usos que fas de les zones inundables. Les projeccions del canvi climàtic indiquen una modificació en el patró de pluges: més pluges torrencials. No veiem que hagi de disminuir molt la quantitat total de pluja, però sí els règims de pluja. I això és molt greu per a la pagesia perquè comptem molt amb les pluges de primavera i tardor. I les pluges torrencials faciliten l’erosió, les inundacions i altres desastres.

Què podem fer?

Hem de conèixer com funciona la nostra conca i adaptar com utilitzem l’aigua i l’espai per afavorir la infiltració de l’aigua. Per exemple, podem deixar lliures zones de recàrrega d’aigua de l’aqüífer, mantenir els sòls amb coberta vegetal per evitar-ne l’erosió i, sobretot, destinar les zones inundables a usos que puguin conviure amb inundacions.

Voldries enviar un missatge a la pagesia que encara està vivint d’un model més industrialitzat?
La reconversió és molt difícil però obligada. El principal problema és la confiança cega en el mateix model. A tothom qui està en un model de tecnificació i creixement els dic: si us plau, no us tanqueu en la vostra posició. Els envio una invitació oberta, sincera, per anar explorant oportunitats de canvis amb ells. No crec que des de la universitat jo hagi de dir com ha de ser tot plegat; no funcionaria mai. És conjuntament que, analitzant riscos, diagnosi biofísica de l’entorn i amb les dades a la mà hauríem d’anar parlant de què podríem fer, afavorint el coneixement de tothom, diversificant més a escala cultural i qui sap si tècnicament també. I el factor social de l’agricultura hauria d’estar en primer pla: qui treballa la terra, com viu d’això, quina és la qualitat de vida en el món rural i com es recupera la cultura arrelada al territori. 🍀