.

L’horticultura que vol deixar de llaurar

Practicar una agricultura realment sostenible, que ajudi a mitigar el canvi climàtic i que no sigui una font més d’emissió de gasos d’efecte hivernacle és un desafiament que alguns pagesos estan afrontant. Ho fan a cost propi, posant les seves terres a prova, deixant-hi hores i assumint despeses que no sempre retornen amb una bona producció. En aquest número, hem estat parlant amb alguns d’ells, en aquest cas, amb els qui sabem que estan apostant per deixar de llaurar la terra i que s’han entossudit a fer-ne un reservori de carboni.

Per Alba Gros i Neus Vinyals, assessora en producció ecològica de l’associació L’Era.


La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/num/85
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/595-revista-agrocultura-num-85-tardor-2021.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/

No és fàcil, no hi ha un itinerari marcat per sortir-se’n i només uns pocs pagesos estan fent passos per aconseguir produir aliments hortícoles sense treballar la terra. Tampoc és una qüestió econòmica, d’estalvi de passades de maquinària, perquè segurament no compensa els maldecaps. És una qüestió de consciència i coneixement. D’una banda perquè un sòl viu beneficia la producció hortícola; d’altra banda perquè si totes les terres del món augmentessin la seva taxa de carboni anualment un 4 per mil en els primers centímetres del sòl, es reduiria significativament la concentració de CO2 de l’atmosfera. Des del 2015, una iniciativa internacional anima la pagesia a perseguir aquest objectiu: https://4p1000.org/es No n’hi ha prou amb la producció ecològica normativa, hem d’avançar més.

I què hi té a veure el treball del sòl en la seva capacitat de retenció de carboni? A través de la fotosíntesi, les plantes recuperen part del diòxid de carboni que les activitats humanes alliberen a l’atmosfera. Simplificant molt podem dir que aquest carboni retorna al sòl a través de matèria orgànica quan les plantes moren. Sempre s’ha llaurat perquè és una manera ràpida de mineralitzar matèria orgànica i que minerals i altres substàncies quedin disponibles per a les plantes.

El repte és superar la fam de nitrogen que es produeix quan s’incorpora material ric en carboni sense comprometre la producció

En el procés, el sòl s’oxida, es destrueix el complex argilo-húmic, s’allibera part de l’aigua retinguda per aquest i per la microbiologia, que mor, i part del carboni retingut s’allibera de nou a l’atmosfera en forma de diòxid de carboni. Abans es retornava aquest carboni en forma de fems, però ara es continua treballant la terra amb maquinària pesada que afona més i s’utilitzen fertilitzants minerals. La restitució és molt poca i el cicle de la vida al sòl queda pertorbat. Aportar-hi compost o fertilitzant orgànic és una sol·lució temporal que alimenta sobretot els cultius i no té tant en compte els requeriments de tota la xarxa tròfica.

Davant d’això, com continuar produint aliments d’horta i alhora nodrir el sòl, mantenir-lo viu i aconseguir que sigui un reservori de carboni? Hem visitat i parlat amb alguns pagesos per veure com s’ho estan fent.

El carboniato de Sant Boi

L’Olivier Chantry és el pagès de Cal Notari –a Sant Boi de Llobregat, a la costa catalana– que ja fa uns cinc anys que va començar a cercar fórmules que li permetessin cultivar hortícoles en producció ecològica sense haver de fer un treball del sòl. Per aconseguir-ho volia augmentar el percentatge de matèria orgànica fins a un mínim del 5% (partia del 2% aproximadament). Per fer-ho amb pocs anys, va decidir aportar grans quantitats de material vegetal ric en carboni i precursor de l’humus. Es va decidir per aquesta estratègia després de conèixer la feina de les associacions ‘Maraîchage Sol Vivant’ i ‘Ver de Terre Production’, que difonen els mètodes agronòmics i els coneixements científics que donen suport a aquest mètode.

L’Olivier va començar a fer proves l’any 2017 fent aportacions massives de matèria vegetal rica en carboni (lignificats) en superfície i també incorporant-la. En ambdós casos els resultats van tardar gairebé tres anys en satisfer-lo. En el primer cas es generava matèria orgànica humificada però no impedia que el perfil del sòl es compactés. Si incorporava l’encoixinat al sòl es produïa una fam de nitrogen prolongada. En els dos casos es perjudicava la capacitat productiva dels cultius durant dos o tres anys.

Havia de fer les proves amb aquesta planta per superar aquests tres anys de “misèries” que tarda la vida del sòl a recomposar-se

Va ser a través dels comentaris i les aportacions que li feien pagesos d’aquí i vinguts de l’Àfrica i de l’Amèrica Llatina que va apostar pel mètode que mig en broma ha acabat anomenant carboniato.

Semblava que el moniato fos capaç de superar aquesta fam de nitrogen que es pot donar quan incorpores restes vegetals lignificades.
L’Olivier ho va veure clar: havia de fer les proves amb aquesta planta per superar aquests tres anys de “misèries” que tarda la vida del sòl a recomposar-se, instaurant una rotació que no solament alimentaria el sòl sinó també els consumidors/ les consumidores que donen suport al projecte.

El procés que està assajant comença a finals de maig (aquest any després d’una patata primerenca), quan incorpora entre 5 i 10 centímetres de gruix de triturat de poda (de branques de fins a 20 centímetres de diàmetre) de tot tipus d’espècies llenyoses; passa la fresadora a 15-20 centímetres per incorporar-la al sòl en vàries vegades; forma un bancal d’uns 20 centímetres d’alt; a continuació posa el biofilm per controlar les arvenses i sobretot per escalfar el sòl pel moniato, que es planta tot seguit.

Hem donat menjar al sòl per tres anys”

A l’octubre, després de collir el moniato amb una mena de descompactador, torna a passar la fresa superficialment per preparar la sembrada d’espinacs associats amb faves. A la primavera, una vegada triturada la fava amb la picadora, es pot seguir amb una plantada sense treballar el sòl, que ja ha pujat dos punts de matèria orgànica i no s’ha compactat, segons la seva experiència. A partir d’aquí pensa introduir un cultiu permanent de dos anys o més, ja siguin maduixes o carxofes: “Hem donat menjar al sòl per tres anys, però no podrem seguir amb la rotació, ja que ens fan fora… reemplaçats per la bombolla del cultiu industrial del cannabis”, es lamenta l’Olivier.

Veient els primers resultats del 2020, es van poder trobar referències de les potencialitats del moniato en un document publicat per Cajamar. Segons els experts, aquesta planta possiblement fa una associació simbiòtica fixadora de nitrogen a través d’algun microorganisme. Altres assajos d’investigadors japonesos (1, 2, 3)  també parlen de les capacitats beneficioses d’aquest cultiu. Esperem poder-ne saber més ben aviat gràcies a l’assaig iniciat aquest any per la Universitat de Barcelona en col·laboració amb Cal Notari, avaluant de manera científica el procés i reconeixent de manera sistemàtica els pros i els contres.

 

Del Maresme estant

Com el Baix Llobregat, el Maresme és una comarca costanera de clima suau i temporada llarga de cultiu. En Gilad Buzi hi fa hortalisses en producció ecològica a la finca Aurora del Camp. A diferència de la finca de l’Olivier –que té una aigua que arriba alta en potassi per culpa de les mines de sal Llobregat amunt–, aquí compten amb una aigua rica en nitrats, ja que el sòl de sauló de la comarca facilita la lixiviació de les esmenes que des de fa dècades aplica l’agricultura intensiva de la zona.

Entre dos i sis cultius diferents passen per una mateixa parcel·la al llarg de l’any. El desgast de la terra és fàcil d’entendre. En Gilad es va proposar fer una agricultura que pogués mantenir un sòl viu i sa, que facilités la retenció d’aigua, que fos un embornal de carboni i que permetés guanyar-s’hi la vida i, tal i com diu en broma, que servís de model per salvar el planeta. La resposta la va trobar, com altres companys seus, en els bancals semipermanents: “Els considerem semipermanents perquè en arrencar patata, calçar porro o collir moniato, els acabem desfent”.

En Gilad es va proposar fer una agricultura que pogués mantenir un sòl viu i sa, que facilités la retenció d’aigua, que fos un embornal de carboni i que permetés guanyar-s’hi la vida

Tenia clar que volia aconseguir un sòl amb un 5-6% de matèria orgànica, amb una estructura esponjosa, amb macro i microelements en equilibri químic i una riquesa biològica que facilités a la planta l’assimilació dels components que la nodreixen.

En una jornada del Pla Anual de Transferència Tecnològica (disponible al canal de Youtube de Ruralcat amb el títol “Bancals semipermanents horta 2021”), en Gilad explicava que “Al principi d’Aurora del Camp fresàvem i fresàvem… per fer net i tenir un bon llit de sembra”. Al cap del temps van començar els problemes amb la jonça (Cyperus rotundus). Amb els coneixements sobre les plantes bioindicadores transmesos per Gérard Ducerf, van entendre que mancava activitat biològica en el sòl i que la salinitat els estava passant factura.

“La fresa t’esmicola tant el sòl que el deixa completament sense estructura; perds els espais on s’hi fa la vida perquè la part física afecta la part biològica. Estàvem desfent la matèria orgànica, exposant el carboni a l’oxigen de l’atmosfera, generant diòxid de carboni i contribuint al canvi climàtic”, lamenta en Gilad. Si hagués de tornar a començar ho faria amb adobs verds, encoixinats i amb tècniques d’ocultació d’arvenses que ara utilitza.

Finalment es van inspirar en la proposta d’en Jean-Martin Fortier, l’horticultor canadenc autor del llibre El jardinero horticultor

I van començar a provar com fer-ho. La sembra d’adob verd de veça i civada no els va donar bon resultat. Sense incorporar-ho al sòl rebrotaven els cereals, tenien llimacs, baixava la temperatura de la terra i s´alentien els cultius… Tombar l’adob en verd, tapar-lo amb una lona antigerminant i plantar directament a sobre d´aquesta (amb forats ja fets) els va donar prou bons resultats; a la segona volta de la prova, van substituir la lona antigerminant per lona de jardineria (mínim galga 130). Però el mètode significava tenir aquella parcel·la sense produir durant sis mesos. També tenia altres desavantatges com per exemple no poder-hi fer pastanaga –un dels seus cultius importants– ni ravenets.

Finalment es van inspirar en la proposta d’en Jean-Martin Fortier, l’horticultor canadenc autor del llibre El jardinero horticultor: bancals elevats de 75 centímetres d’ample amb un espai entre bancals de 45 centímetres. Van cercar un compost amb un contingut de matèria vegetal lignificada del 50% –un contingut elevat de carboni– per concentrar en els bancals i van adaptar la maquinària que ja utilitzaven a Aurora del Camp. De fet, l’adaptació de maquinària a l’agricultura ecològica és una de les seves línies de treball: grada de pues flexibles que s’adapta al perfil del bancal, motocultor BCS que permet acoblar una fresa d’eix vertical per fer un treball molt superficial del sòl, i també una escampadora de compost.

Van cercar un compost amb un contingut de matèria vegetal lignificada del 50% –un contingut elevat de carboni– per concentrar en els bancals

La seqüència és la següent: a la tardor munten els bancals amb l’arada de discos; instal·len tubs de reg per regar un o dos cops per setmana; deixen descansar la terra sota un plàstic negre no transpirable –com el d’ensitjar– de tal manera que la humitat es manté i afavoreix que els cucs de terra pugin cap a capes més superficials i treballin la terra; les herbes perennes germinen i amb la lona es desgasten; destapen al cap d’uns mesos; escampen dos-tres centímetres de compost incorporant-lo en els primers centímetres; tornen a tapar amb plàstic o biofilm i hi planten a sobre. En els camins escampen triturat de poda. L’any següent, quan ja està prehumificat, aquest triturat s’incorporarà al bancal abans de tornar a iniciar el cicle tapant amb el plàstic negre.

El resultat: han reduït plagues i han augmentat la matèria orgànica entre dos i tres punts en un període de dos – tres anys.
El taló d’Aquiles del mètode és obtenir un bon compost, proper i a un preu raonable, i d’altra banda, aconseguir triturats de fusta. Una opció és plantar arbres a la mateixa finca, tal i com proposa l’agroforesteria.

Cultius 360º

D’entre tots els pagesos que radiografiem i que estan apostant per deixar de treballar el sòl, l’Ernest Mas ha estat el més divulgatiu de la seva feina a través de les xarxes socials. Les seves proves, avenços i pensaments es poden seguir al compte de twitter @verdcampfruits. Està situat a Cambrils i, juntament amb quatre dels seus cosins, porta la finca Verdcamp Fruits, amb més de 300 hectàrees de cultius hortícoles, part en cultiu ecològic i part en convencional.

Un dels seus objectius és donar a la terra alguna cosa més que matèria orgànica fàcilment mineralitzable i disponible per a les plantes. Com la resta dels seus companys que estan seguint un camí similar, fa proves per aconseguir un sòl fèrtil, amb una microbiologia prou forta que permeti retroalimentar-se de matèria orgànica sense dependre d’aportacions externes.

Un dels seus objectius de l’Ernest Mas és donar a la terra alguna cosa més que matèria orgànica fàcilment mineralitzable i disponible per a les plantes

La solució l’ha trobada a la finca mateix. Enlloc d’importar restes de poda per sumar matèria orgànica amb alt contingut de carboni, ha donat una segona oportunitat als seus cultius en el que ell mateix anomena Cultius 360º o cultius funcionals.

Ho aplica en postcollita de cultius de fulla com julivert, bròcoli, cilantre, fonoll, col kale, bròcoli i d’altres umbel.líferes i crucíferes, i també en alguns tipus d’enciams. Després de collir, el més habitual és que el pagès o pagesa arrenqui el cultiu, passi la fresadora i deixi el sòl llaurat i a punt per a la següent sembra o plantació, encara que no la faci immediatament.

Enlloc d’això, l’Ernest deixa les plantes a camp, cobrint el sòl, rebrotant i florint. En el procés va reduint el reg perquè les arrels aprofundeixin cercant aigua i fent pujar nutrients de capes més profundes cap a la planta. A més, augmenta la fauna auxiliar, els pol·linitzadors, la biomassa de la planta (un metre quadrat de fonoll florit: més de set quilos de biomassa!), alhora que aquesta avança en el procés de lignificació. La darrera fase és poder tombar el cultiu, si ho permet, amb el corró laminat (roller crimper en anglès).

Estem encara en un procés d’aprenentatge, però visualitzant diferents estratègies de futur

Ernest Mas

Certament, és important estar al cas per saber quin és el millor moment per tombar el cultiu funcional. És interessant que faci flor, però no pas que arribi a tenir la llavor madura. “Cal estar atent per escollir el moment ideal de màxima lignificació però sense donar oportunitats a la resembra. Estem encara en un procés d’aprenentatge, però visualitzant diferents estratègies de futur”, ens explica l’Ernest.

Amb aquesta gestió, al sòl hi queda un encoixinat ric en carboni que continua protegint-lo, els estalvia utilitzar plàstics i evita el sorgiment d’arvenses. A més, s’alliberen de llaurar, almenys de moment. Tot seguit hi planten directament carbassons, enciams, bledes i cols, per exemple. Com que la degradació de l’encoixinat és lenta, el procés no dona fam de nitrogen al cultiu posterior.

També es pot aplicar en cultius sembrats especialment per a adob verd –com la facèlia, la mostassa, la veça, el pèsol o l’ordi, entre altres–, però és evident que mentre ocupen un camp, no se n’obtenen guanys, i és una inversió que ara com ara no es pot reflectir en el preu final: “Un carbassó no el vendré 5 cèntims més car només perquè no llauri; el mercat no ho entén”. Es fa necessari, doncs, trobar la manera de compensar econòmicament aquest esforç que al capdavall beneficia tothom en la mitigació del canvi climàtic. Potser en forma de drets de carboni o crèdits climàtics, apunta l’Ernest: “El primer sector és qui té més possibilitats per crear crèdits climàtics beneficiosos per a la societat si pot fer una gestió adequada de la seva producció”.

Es fa necessari, doncs, trobar la manera de compensar econòmicament aquest esforç que al capdavall beneficia tothom en la mitigació del canvi climàtic.

Però el sistema d’encoixinats vegetals per a hortícoles i que siguin els mateixos cultius 360º que en formin part, encara té forats i molts interrogants: “Estalviem moltes llaurades, però no he aconseguit fer el cicle complet i haig de llaurar cada dos o tres anys; no sempre surt bé i encara hem d’aprendre a gestionar les problemàtiques perquè sigui una tècnica fiable, de llarg recorregut i aplicable a una escala prou gran”, reconeix.

La perseverança d’Olivier Candillier

A França, l’Olivier Candillier va posar en pràctica els coneixements difosos per Verre de Terre Productions i l’associació Maraîchage Sol Vivant (MSV) a la finca de l’associació Ferme de la Refaire. Quan hi va arribar, fa cinc anys, va començar passant el motocultor, com tothom, però ja va tenir l’audàcia de pensar un disseny de la finca en bancals permanents. Va acotxar els bancals amb 20 – 30 quilos de palla/metre quadrat, que és la ració ‘que menja el sòl’ segons la MSV, i els va tapar amb plàstic d’ensitjar bales, entre sis i nou mesos (també es podria fer amb malla tramada de jardineria).

D’aquesta manera va aconseguir debilitar herbes resistents perennes com el card, el gram i la corretjola. Durant aquest període va mantenir el reg i en el moment que era oportú va plantar, foradant el plàstic.
El segon any va fer una sola passada de motocultor. L’estratègia va ser incorporar-hi la palla de l’any anterior i afegir-ne de nova de manera superficial amb la mateixa quantitat. Els resultats quant a collites van ser decebedors, ja que el sòl estava en procés de recuperació de la seva fertilitat, i a més alguna adventícia perenne va sorgir i s’hi va escampar malgrat la palla.

A França, l’Olivier Candillier va posar en pràctica els coneixements difosos per Verre de Terre Productions i l’associació Maraîchage Sol Vivant (MSV)

El tercer any va decidir que no passaria el motocultor però continuaria afegint els 20/30 quilos/metre quadrat de material vegetal o palla, sempre de manera superficial. Les collites van començar a anar millor, fins a poder-les considerar molt bones en l’actualitat. El quart any va afegir-hi patentkali -un adob ric en potassi acceptat en producció ecològica- per millorar la fructificació en cultius com els tomàquets. Aquest cinquè any ha afegit una mica de compost sota la palla. Malgrat que no hi ha un seguiment dels nivells de matèria orgànica a partir d’anàlisi de laboratori, l’observació de l’estructura del sòl i de la biologia que hi acull, evidencia que es tracta d’un sòl viu.

Des d’Eivissa

L’Albert Tur, activista de l’Associació de Permacultura de les Illes Pitiüses, també ha posat nom al seu sistema de cultivar en bancals permanents. En diu `bancals verds´ i té el mètode prou rodat com per deixar-ne constància en un llibre de propera publicació que està preparant. Hi va arribar a través de la seva experiència i coneixement de diferents mètodes de fer horta. Actualment l’aplica al terreny de la seu de la associació, després d’haver estat uns 10 anys practicant i millorant la metodologia en diferents finques on ha treballat.

Considera que és un sistema que pot emprar-se tant per a l’autoconsum com per a finques professionals. De totes formes, la seva aplicació de moment no ha passat per hortes gaire més grans d’una hectàrea, i és que a Eivissa, segons ens explica, abunden sobretot les produccions hortícoles de petita i mitjana escala.

Aquesta descompactació la podríem abordar amb processos naturals de varis anys, però la gent el que vol és produir i la realitat econòmica s’imposa

Albert Tur

“És típic trobar-nos amb terres molt compactades o amb una sola d’arada prou superficial. Així que un dels principals objectius quan arranquem uns bancals verds sol ser descompactar i airejar la terra. Optam en aquests casos per fer vàries passades d’un subsolador. Si després d’aquesta subsolada es fa un bon maneig, normalment no caldrà tornar a entrar maquinària per treballar en profunditat. Aquesta descompactació la podríem abordar amb processos naturals de varis anys, però la gent el que vol és produir i la realitat econòmica s’imposa”, explica l’Albert Tur.

Un altre repte és augmentar la matèria orgànica “ja que en aquest tipus de terres castigades que ens solem trobar, a vegades amb prou feines arriba a l’1% o a l’1,5%”. És per això que després del subsolador aporten uns dos o tres quilos de compost madur per metre quadrat incorporat superficialment a uns 5-10 centímetres. Finalment, l’Albert Tur explica que hi afegeixen un encoixinat d’uns 5-10 centímetres “que ajuda a controlar les herbes adventícies i a reduir el reg, alhora que aportem al sòl estructura, fertilitat i potenciem la biologia, que és la base de tots els mecanismes d’un sòl viu”.

Després del primer input de compost i encoixinat, la idea és fer un bon maneig del sòl amb incorporacions després de cada cultiu, tant de compost com de matèria vegetal en superfície,

Segons ell, un bon encoixinat pot reduir en un 30% l’aportació d’aigua “i en llocs com Eivissa, no és negociable”. L’Albert és del parer que el millor material a utilitzar és el que tens més a l’abast, tenint també en compte el color, perquè un color fosc ajudarà a escalfar el sòl els dies d’hivern, i un color clar com la palla pot ser més beneficiós a l’estiu, quan hi ha prou insolació. En qualsevol cas, sempre es pot deixar la línia semidescoberta per aconseguir escalfar la terra en mesos freds.

Després del primer input de compost i encoixinat, la idea és fer un bon maneig del sòl amb incorporacions després de cada cultiu, tant de compost com de matèria vegetal en superfície, mantenint un gruix mínim de tres centímetres. L’Albert diu que en general es pot parlar d’una bala de palla per cada 15 metres de bancal de 60 centímetres d’ample. Un altre tipus d’encoixinat que utilitza molt és el triturat de poda, en conveni amb empreses de jardineria. I els llimacs? “Ja tenim eriçons que els controlen, entre altres predadors”, contesta.

Els camins no són només un lloc de pas, sinó un espai on també arriben les arrels de les plantes i que cal cuidar

Els bancals a 60 centímetres li permeten treballar còmodament sense trepitjar-los. Treballa amb marcs de plantació més estrets del que l’agricultura convencional estableix: tomàquets sense emparrar a 80 centímetres, i a 40 x 50 centímetres els d’emparrar; els enciams, a 20 x 20 a portell; i l’albergínia també a 40×50 centímetres, per citar-ne alguns exemples. L’objectiu és deixar l’espai just perquè cada planta es desenvolupi i crei un microclima junt amb la resta de plantes, amb una cobertura en ombra que ajudarà a controlar les herbes adventícies i a mantenir la humitat del sòl durant més de temps.

Pel que fa als camins entre bancals, també tenen la seva gestió pròpia. Per a l’Albert, no són només un lloc de pas, són un espai on també hi arriben les arrels de les plantes i que cal cuidar. És per això que en els últims assajos està provant de sembrar-hi diferents combinacions d’adobs en verd com veça, civada, alfals, etc.; durant l’època de pluges els talla entre dues i quatre vegades, i deixa la sega en el mateix camí. També utilitza adobs verds en bancals que queden lliures de cultius.

Per resumir

Es fa evident que cada finca necessita trobar el sistema que millor s’ajusti a la seva manera de fer i a la seva situació climàtica i edafològica. Però sigui com i on sigui, aquesta gestió positiva, sostenible, que aconsegueix que el sòl sigui un reservori de carboni, encara té molts punts per llimar. És un camí que es va fent amb l’esforç i la dedicació d’aquells qui estan disposats a avançar, a sacrificar beneficis per posar-se a prova. Són pagesos a qui els motiva pensar que l’agricultura pot alimentar el món i alhora ser una contribució a mitigar el canvi climàtic.

Cada finca necessita trobar el sistema que millor s’ajusti a la seva manera de fer i a la seva situació climàtica i edafològica

El recorregut per conèixer les seves experiències ens ha de deixar clar que la compactació, la degradació i l’erosió del sòl no és una situació que s’arregli d’una campanya a una altra. Cal temps, paciència, constància i -per què no dir-ho- esperança i il·lusió. Una de les claus és superar el període de transició. Afortunadament, ja hi ha equips d’investigació que hi estan treballant i és d’esperar que en uns pocs anys puguem aportar més certeses per facilitar el trànsit cap a una horticultura sense llaurar que alimenti el sòl i les persones. ✿

Des de l’associació L’Era i l’Escola Agrària de Manresa han programat diversos cursos i jornades relacionades amb aquesta temàtica:
COMENÇAR UN HORT SENSE LLAURAR. En línia i presencial a Castellar de la Ribera.
AVANTATGES DEL COMPOST RIC EN CARBONI. Presencial a Manresa.
Informació, programa i inscripcions al web de l’entitat.

La revista Agrocultura es sustenta gràcies a les aportacions dels seus subscriptors i subscriptores. Està publicada per l’associació L’Era, Espai de Recursos Agroecològics.
Subscriu-te o compra aquest número en format digital a https://www.iquiosc.cat/agrocultura/num/85
O compra’l en format paper a https://botiga.associaciolera.org/revista-agrocultura/595-revista-agrocultura-num-85-tardor-2021.html
També et pots subscriure en format paper a https://www.agrocultura.org/subscripcio/

Los comentaris están cerrados.