Eduardo Aguilera és investigador del Centro de Estudios e Investigación para la Gestión de Riesgos Agrarios y Medioambientales (CEIGRAM) de la Universitat Politècnica de Madrid. Juntament amb Marta G. Rivera han presentat un informe que avalua les capacitats de diferents escenaris productius per alimentar la població de l’Estat espanyol reduint al màxim l’impacte ambiental. Entre aquests, un escenari en què tota la superfície agrària útil és ecològica. I el resultat ens diu que no, que només amb la conversió no n’hi ha prou per sortir de la dinàmica del canvi climàtic. En aquesta entrevista ens explica per què i ens parla del contingut de l’informe “La urgencia de una transición agroecológica en España”, promogut per Amigos de la Tierra.

Text: Alba Gros. Imatges cedides pel CEIGRAM

Quin és l’impacte dels sistemes agroalimentaris en les emissions de gasos d’efecte hivernacle en l’àmbit planetari?
El darrer i més complet treball sobre el tema l’estima en un terç de les emissions globals.

Els sistemes alimentaris impacten sobretot en alguns bioindicadors. Quins són?
Doncs un d’aquests és el canvi climàtic, que és dels grans bioindicadors. També la pèrdua de biodiversitat; l’ús del sòl; l’alteració del cicle de nutrients –parlem sobretot del cicle del nitrogen i del fòsfor–; i l’ús d’aigua dolça.

En l’informe “La urgencia de una transición agroecológica en España” analitzeu aquests indicadors i la seva evolució en diferents escenaris de futur. Quins escenaris productius us heu plantejat?
Bàsicament estudiem la situació actual –hem pres una mitjana de 2014 a 2018– i la comparem amb tres altres models més. Un seria la conversió de tota la superfície agrària útil a l’agricultura ecològica. Un altre seria un model agroecològic, en què bàsicament proposem l’aplicació de les millors pràctiques de l’agricultura ecològica –com cobertes vegetals, reincorporació de restes de residus al sòl, etc.–, en combinació amb energies renovables i amb el que podríem anomenar ecointensificació: eliminació dels guarets i substitució per lleguminoses principalment. Aquest model també inclouria un altre pilar: la ramaderia extensiva, aprofitant tots els recursos de pastura existents. I finalment un model o escenari, que hem anomenat “De la granja a la taula”, en què assumim l’objectiu de l’estratègia europea d’aconseguir un 25% de la superfície ecològica per al 2030.

Aquests escenaris productius es combinen amb un paquet de mesures relacionades amb el consum. Sobre quines mesures heu fet l’estudi?
És a dir, proposem l’eliminació de la importació de pinsos i una reducció de la cabana ramadera al que puguin suportar els recursos que es produïssin aquí –i que vindria determinat per les condicions de cada escenari productiu plantejat. És a dir, seria un escenari enfocat a l’autosuficiència agroalimentària eliminant les exportacions de productes d’origen animal i les importacions de pinsos. També hem ajustat el consum d’altres productes per aconseguir una dieta més saludable: reduir a la meitat el consum de sucre, duplicar el consum de verdures i triplicar el de llegums. I hem proposat reduir a la meitat el malbaratament respecte dels nivells actuals, un aspecte que incideix en el consum però també en fases intermèdies de la cadena agroalimentària.

Així, per aclarir-nos, quants escenaris heu estudiat, en total?
Doncs vuit. Per cada escenari productiu mencionat anteriorment tindríem una versió en què no s’altera el consum i una altra en què s’ajusta a criteris d’autosuficiència. Cal tenir en compte que els escenaris en què no es canvia el consum, el que sí que es canvia és el comerç exterior. És a dir, si la producció disminueix, per mantenir els nivells de consum hauríem d’importar més.

En aquest sentit, en l’informe hi ha un concepte bàsic que ajuda a entendre l’impacte dels diferents escenaris: la petjada territorial. A què us referiu?
És la quantitat de territori –aquí parlem de superfície agrària útil, és a dir, la suma dels cultius i de les pastures– que és necessària per alimentar la població en cada un dels escenaris. Això inclou la terra utilitzada a Espanya, descomptant la terra que es destina a productes d’exportació i sumant-hi la terra dels aliments i pinsos que importem per produir els aliments que es consumeixen aquí.

I quin escenari té més petja territorial?
L’ecològic sense canvis en la dieta, perquè és en el que hi ha nivells de producció menors i, com que no s’altera la dieta, per mantenir els nivells de consum dels productes d’origen animal seria necessari importar més producte de fora, sobretot pinso.

La petjada de carboni, la petjada territorial i l’ús d’energies no renovables són indicadors que es veuen afectats principalment pels canvis en el consum

Això significa que si tota la producció agroramadera de l’Estat espanyol fos ecològica hauríem d’augmentar les importacions i l’impacte de gasos d’efecte hivernacle seria més gran a causa d’una despesa energètica més elevada?
Significa que si no canviem la dieta, això seria així. Un dels missatges principals de l’informe és que per fer la transició agroecològica en l’àmbit productiu i no externalitzar impactes necessitem canviar també la dieta per compensar la disminució de la producció amb una proporció més alta d’aliments que consumeixin menys territori.
Sobre l’increment d’emissions: sí, en gran part es generarien més emissions pel consum energètic més elevat, a causa sobretot del transport. Però el major increment es donaria per la desforestació a causa de l’expansió de la superfície cultivada a costa d’ecosistemes forestals de tercers països des d’on importem.

I quin és el millor dels escenaris plantejats quant a petjada territorial?
Quant a petjada territorial, tots els escenaris que comporten un canvi en la dieta tenen la mínima petjada territorial per la pròpia lògica de construcció dels escenaris, ja que tots s’han ajustat al territori espanyol.

I en relació als altres indicadors estudiats?
El millor escenari seria l’agroecològic amb canvis en la dieta. En aquest combinem les millores en l’àmbit productiu aconseguides amb les pràctiques agroecològiques amb les millores associades amb els canvis en la dieta. Aquí podem resumir dient que, en general, els escenaris amb canvis en la producció, i en particular l’agroecològic –que és el que aconsegueix les millores més importants–, aconsegueixen una reducció d’impactes molt important en els indicadors que hem estudiat tan sols en l’àmbit local i provincial: la contaminació per nitrats de les aigües, la contaminació de l’aire per amoníacs i la qualitat del sòl definida pel nivell de matèria orgànica. Són millores dràstiques de prop d’un 90% de la majoria dels indicadors, que a més a més permetria a Espanya complir els seus compromisos quant a nivells de nitrats i a emissions d’amoníac, que incompleix sistemàticament. I la millor qualitat del sòl ens permetria revertir els processos de desertificació que estem patint.
Tenim tres indicadors més que són d’àmbit global: les emissions de gasos d’efecte hivernacle –també anomenat petjada de carboni–, que inclouen les emissions però també la captura de carboni que es produeix en la biomassa dels arbres i en el sòl; la petjada territorial; i l’ús d’energies no renovables. Aquests tres indicadors milloren principalment amb els canvis en el consum.
Quan es combinen els canvis productius amb els canvis en el consum es dona una sinergia en què podem reduir els impactes locals i globals.

Ara que ja sabem el que ens convé, quina proposta teniu per a la seva execució?
La veritat és que en l’informe no entrem en propostes concretes. L’objectiu era aportar xifres per estudiar si seria possible alimentar la població espanyola amb recursos locals sense usar productes químics de síntesi i reduint al màxim l’ús d’energies no renovables, i quin impacte tindria en el territori. La implementació d’aquests escenaris correspondria a un procés que va més enllà dels investigadors i de les investigadores i que s’ha de construir sobre un diàleg social entre tots els actors implicats.

Tenim el gran repte de canviar aquest metabolisme, aquest sistema econòmic, per ajustar-nos a un sistema de decreixement

Durant aquest any hem descobert un nou concepte: la crisi de subministraments. Sembla que estem arribant al pic de producció de tot. Com afectarà en un futur immediat a la producció ecològica i com pot preparar-se el sector per fer-hi front?
La producció agrària ecològica està en més bona posició respecte de la convencional perquè no utilitza fertilitzants ni pesticides de síntesi que es fabriquen amb energies no renovables, sobretot amb gas natural en el cas dels fertilitzants.
No obstant això, sí que té una dependència d’altres recursos no renovables, principalment els combustibles per a la maquinària i l’electricitat per al reg. Aquí seria important una acceleració de l’ús d’energia solar per al reg (sempre que no la utilitzem per sobreexplotar els aqüífers) i, quant al combustible, la utilització de biocombustibles per autoconsum pot ser una solució. A més llarg termini estem veient algunes iniciatives de tractors elèctrics o híbrids. Això en l’àmbit productiu.

I quant a sistema agroalimentari en general?
La clau seria una relocalització de les produccions. En l’actualitat, una gran part de la producció ecològica és per a exportació i també importem una gran part dels productes ecològics que consumim. Hauríem d’apostar pels sistemes agroalimentaris locals de base agroecològica amb cadenes curtes de comercialització en tots els àmbits: nacional, provincial, municipal, etc.

En una de les teves conferències exposes que els recursos estan profundament associats al metabolisme social. Què vols dir?
El metabolisme social és una analogia amb el metabolisme dels organismes vius. Un organisme absorbeix o assimila recursos de l’exterior, els transforma en les seves pròpies estructures i genera uns residus com el CO2, l’orina… En el cas del metabolisme social passaria una cosa semblant: consumim energia i materials, els transformem en béns de consum i generem residus, que són els contaminants que alliberem al medi.
La industrialització de les societats ha implicat canvis dràstics en el metabolisme social; s’han incrementat molt els nivells d’ús de materials i energies i generem residus que no són aprofitables com a recursos, que és el que es feia en gran part en metabolismes en societats preindustrials, que eren circulars i més petits. El canvi dels recursos biogènics per recursos fòssils, i a més sobreexplotant molt els biogènics, ha disparat els impactes ambientals i ha disparat també la nostra dependència de recursos no renovables. Tenim el gran repte de canviar aquest metabolisme, aquest sistema econòmic, per ajustar-nos a un sistema de decreixement de l’economia que, vulguem o no, és el que ens espera en les pròximes dècades.

Finalment, com valores l’estratègia europea “De la granja a la taula”?
Pels resultats que hem obtingut en l’estudi, podria anar en la bona direcció ja que promou molts canvis que creiem necessaris. Però es queda curta quant a ambició, i un aspecte fonamental és que queda molt dispersa quant als objectius del sistema agroalimentari complet. Sense canviar els patrons de consum, l’estratègia “De la granja a la taula” no millorarà la sostenibilitat del sistema agroalimentari europeu. ✿