El sector ecològic a Catalunya passa per un moment crític i alhora incongruent. D’una banda, perquè des d’Europa arriba una ordre clara per augmentar la superfície dedicada a la producció ecològica, que hauria de ser del 25% el 2030. Cada estat ha d’empescar-se la millor manera per aconseguir-ho i els diferents governs emprenen, o almenys escriuen, plans d’acció per encaminar-s’hi.
El govern català també té pensat fer els deures segons va semblar en el II Congrés Català de la Producció Agroalimentària Ecològica, però a hores d’ara no coneixem encara com ni amb quin pressupost. Les persones inscrites al Consell Català de la Producció Agrària Ecològica, les entitats que ens movem en aquest àmbit i els sindicats encara no s’han plantat -perdó: ‘no ens hem plantat’- exigint que el Departament corresponent mogui fitxa i presenti una proposta a debatre.
D’altra banda -i aquí la situació d’incongruència-, el mateix Departament d’Acció Climàtica que hauria d’estar proposant aquest pla d’acció, ha presentat en el seu lloc la nova ‘producció agrària sostenible’ (PAS, per les inicials; vegeu secció de notícies).
L’objectiu de la PAS és del tot lloable, però la forma perjudica els operadors que, precisament fins ara, han estat al capdavant de la sostenibilitat
De la PAS ja se’n va parlar en el Congrés; l’assistència va mostrar el seu desacord i el va deixar ben recollit en les conclusions. Un dels motius bàsics és la possible confusió de les consumidores, que hauran de discernir entre un aliment eco i un aliment produït sota criteris de la producció agrària sostenible. L’altre motiu és que previsiblement s’estancarà el cens d’operadors certificats en eco, especialment d’aquells que cercaven un segell distintiu de qualitat per diferenciar-se en el mercat.
En alguna ocasió s’ha apuntat a la possibilitat que tenir el segell ecològic fos condició sine qua non per obtenir el segell ‘sostenible’, donat que és l’única normativa de caire ambiental en producció agrària que ja està aprovada en l’àmbit europeu. I a partir d’aquí, anar sumant altres aspectes que el reglament eco no recull com, per exemple, l’ús d’energies renovables, qüestions d’equitat social, ús eficient de recursos… qüestions que preveu l’acreditació de l’agricultura sostenible. Però fer-ho així és un coll d’ampolla massa estret i el que ara interessa és que el primer sector, en pes, avanci en sostenibilitat. I l’objectiu és del tot lloable, però la forma perjudica els operadors que, precisament fins ara, han estat al capdavant de la sostenibilitat.
En el darrer any s’han tancat més comerços d’alimentació ecològica dels que s’han obert
Per si la situació no fos prou crítica, les vendes també passen per moments de retracció. Ens en parla en Joan Picazos a la secció ‘Opinió’ d’aquest número. L’augment de la despesa familiar en producte ecològic que va acompanyar la pandèmia, ara fa marxa enrere sota el pes de la inflació. En el darrer any s’han tancat més comerços d’alimentació ecològica dels que s’han obert.
Són temps de canvis, també per al sector ecològic. Canvis que igualment afecten els sistemes productius, que es debaten entre apropar-se cada vegada més al model de la natura -en aquest número presentem breument l’agricultura sintròpica- i l’aplicació de tecnologies que han de facilitar-nos la feina i ajudar-nos en la precisió de l’ús dels recursos. Poden ambdues orientacions anar de la mà? Esperem que sí. 🍀
