En Ton Armengol, professor de l’Escola Agrària de Manresa, ens dona una pinzellada de com la meravella de la natura i de la vida ens transcendeix, ens facilita la connexió amb la resta dels éssers vius i ens acosta a la consciència del nostre paper més humil en aquest món

Text i imatges de Ton Armengol

En un context social en què la desinformació preval sobre el coneixement, la superficialitat sobre l’atenció, la pressa sobre la pausa, l’artificiositat sobre la naturalitat i el materialisme sobre l’essència de la vida, sembla prou coherent reivindicar espais per mimar la interioritat i obrir-se a l’espiritualitat.

I encara més tenint en compte que, d’un temps ençà, s’ha anat fent més evident que l’espiritualitat no és patrimoni de les religions ni està encotillada pels seus dogmes i creences. Que és a l’abast de tothom i cadascú pot experimentar-la a la seva manera.

M’agrada pensar que les persones vinculades al món agrari, i molt especialment les sensibilitzades amb l’agroecologia, disposem d’un entorn i d’una tasca que ens acosten a un estil de vida en què el component espiritual pot mostrar-se més espontàniament, més naturalment.

Tenir la vida als dits

En primer lloc, pel fet de tenir, justament, la vida als dits permanentment. I als peus. I a l’aire. No només la planta o l’animal que volem “produir”. Tot el complexíssim agroecosistema que els envolta, del que formem part. Les bioxarxes indescriptibles d’un terròs de sòl. Els innúmers sers, de tots els regnes, que interaccionen amb aquells que provem de fer créixer. I la vida ens porta, per poc que hi dediquem una mirada atenta, a la més absoluta meravella.

Aquesta meravella –i això torna a ser una opinió molt personal– ens transcendeix. Ens connecta amb la resta de sers. I amb alguna energia que no sabem d’on ve. Que no sabem racionalment comprendre. (…)